OPINIÓ

Cortesia parlamentària i altres sarabandes

A simple vista Sánchez havia fiat la seva estratègia a la cortesia parlamentària. Pensava situar Miquel Iceta al Senat, però els independentistes catalans li han dit que no. Dies abans, Institucions Penitenciàries no havia tingut, tampoc, la cortesia d’habilitar una sala, a mode de plató, fora de “l’horari habitual” de la presó perquè Oriol Junqueras pogués participar en el debat de candidats a les eleccions europees de TV3. Institucions Penitenciàries és una Secretaria General incardinada en l’estructura en el Ministeri de l’Interior, és a dir, forma part del poder executiu amb capacitat operativa plena sobre el règim interior de qualsevol presó sota la seva competència.

Iceta, gat vell, no sé si escaldat també, havia anunciat que no pensava deixar l’escó al Parlament de Catalunya, fins i tot, en el cas que l’operació de situar-se en la presidència del Senat hagués tingut èxit. El president del Senat compatibilitzant escó al Parlament. Una mica estranya, si bé no un tant sospitosa, aquesta precaució de no voler deixar lliure el seu seient a Catalunya. Potser tenia por que l’hi traguessin. També és bastant lleig el costum de no trucar als afectats abans per demanar-los cortesia parlamentària per facilitar el nomenament del candidat. A no ser que, en tot aquest assumpte, l’interès estigués més posat en el gest en si que en el seu resultat pràctic. En aquest cas, el perill és que sovint els gestos poden ser interpretats com aires de superioritat.
En aquest moment inèdit de prolongat cicle electoral, en què la campanya de les autonòmiques, municipals i europees col·loca les decisions postelectorals de les generals en el terreny del diferit, ocorren coses tan peculiars com aquesta. El “cas Senat” només es pot interpretar des d’aquestes coordenades. Encara és d’hora per saber si tindrà conseqüències o si, simplement, haurà estat una tempesta entre eleccions. Sense voler sortir-nos del camp de la cortesia, en plena onada d’embranzida judicial, segons fonts del TSJC, la magistrada del Jutjat d’Instrucció número 13 de Barcelona no acceptarà els diners de la Caixa de Solidaritat per pagar les fiances dels encausats perquè no és part en el procediment. Si és així, la decisió fregarà l’obscenitat. La podríem qualificar de descortesia democràtica.

Des de les antigues Societats de Socors Mutus, creades a mitjans del segle XIX, les caixes de solidaritat han tingut una llarga tradició en els moviments socials, sindicals i reivindicatius arreu del món. Des de sempre han estat un element de suport entre els que generaven directament una lluita i els que sentien la necessitat de participar-hi. En aquests moments, en una societat digitalitzada, on les xarxes socials són un element clau de mobilització, en què cada individu es converteix en un emissor de missatges, la definició de rols en les mobilitzacions es fa més complexa i, en certa manera, se socialitza, el paper de la solidaritat segueix sent determinant. Cal recordar que les mobilitzacions són l’expressió del dret de manifestació i els encausats no són persones condemnades, per tant el que se’ls infligeix és un càstig innecessari.

La decisió judicial és un atac a la tradició democràtica dels moviments reivindicatius i fa palesa la profunda preocupació de la judicatura pel caire popular del procés català. Darrere la prohibició no hi ha més que una vana voluntat de curtcircuitar la relació entre les cares visibles del “procés” i el moviment social que el sustenta i escarmentar, en carn dels que s’han escollit com a “visibles”, la voluntat individual de cada un dels ciutadans. En no poder condemnar la resistència civil organitzada, es pretén “escapçar la cúpula”, en paraules de Soraya Sáenz de Santamaría.

Aquesta megalomania persecutòria d’impossible cristal·lització contra la mobilització social, en aquestes setmanes de decisions en diferit en què l’atenció està posada en les campanyes electorals, ha conduït a altres cotes de descortesia difícilment imaginables. En el Tribunal Suprem s’ha passat de sentir “por com qualsevol ésser humà” de la secretària judicial de l’escorcoll a la Conselleria d’Hisenda, Montserrat del Toro, com a element d’acusació que qualsevol pregunta de la defensa que condueixi “que el testimoni ens expliqui quins són, en fi, els seus sentiments, de por o de no por, etcètera, no serà declarada pertinent”, durant el testimoni de la ciutadana Marina Garcés. De les percepcions d’odi dels testimonis de l’1-O quan eren agents de la policia a “les percepcions que tingui el testimoni sobre què va sentir o què va deixar de sentir no tenen rellevància jurídica” tot i que eren ciutadans que havien participat en la votació. Simplement, menyspreu a la ciutadania dissident.

Tornant al principi, mai es pot desmerèixer la voluntat de situar l’acció en el terreny pràctic dels bons costums. Però, conformar-se amb això, és situar simplement en la superfície i no endinsar-se en el moll de l’assumpte. Apel·lar a la cortesia, de vegades, es converteix en la més gran de les descortesies.

EDICIÓ PAPER 22/06/2019

Consultar aquesta edició en PDF