OPINIÓ

Conservadorisme i revolució a la tercera edat

Ja és prou conegut el fet que la joventut és, en gran part, un fenomen històric contemporani, sobretot del segle XX. Es tracta d’una etapa entre la infantesa i l’edat adulta que cada vegada s’allarga més. N’hi ha prou de veure alguns quarantins amb monopatins 'long' i gorres de raper anant per Palma.

En canvi, sembla que el segle XXI, amb el permís del feminisme, pot ser la centúria de la tercera edat. Fa anys que els demògrafs ens adverteixen, sense que gaire gent els escolti, de la situació inèdita que pot existir en les properes dècades. Per primer vegada en la història de la humanitat, als països occidentals que fa temps que entraren al règim demogràfic modern, pot donar-se la circumstància que hi hagi més vells que joves. Un fet amb conseqüències greus per a les infraestructures sociosanitàries, el món laboral i la fiscalitat i les pensions.

Una altra de les circumstàncies a tenir en compte en el present i en el futur és el comportament polític del grup de la tercera edat, cada vegada més engrandit.

S’ha de tenir en compte que actualment, i per primera vegada, es jubilen les generacions que han rebut de manera generalitzada una educació mitjana, superior o equivalent i que arriben a la seixantena amb unes condicions de salut més que òptimes. Són la generació que ha migrat, des de fa pocs anys, des del món analògic cap a aquelles xarxes socials en les quals se senten més còmodes, per exemple WhatsApp o Facebook. Això fa que el model de clubs de la tercera edat de fer randa i jugar a set i mig entri previsiblement en crisi i es transiti cap a una vellesa capaç de reservar per internet vols i hotels per anar a Nova York.

Aquesta nova manera d’entendre la tercera edat planteja una dicotomia entre un sector poruc i en replegament davant un món que no entén dins els seus paràmetres i un altre de reenganxat en la lluita i la reivindicació davant l’onada repolititzadora que suposà la crisi de 2008.

L’auge de l’extrema dreta a Europa segurament és un fenomen que no es pot deslligar d’una població cada vegada més envellida, perduda entre el garbuix de no-sobiranies que suposa la Unió Europea, decebuda davant la perspectiva d’uns fills i uns nets que ja no treballaran tota la vida a la mateixa empresa i guaitant l’abisme d’una suposada invasió de contingents de població procedents de l’Àfrica i d’Àsia.

Tampoc no hem de deixar de banda les reaccions corporativistes en defensa de les pensions, com les que han sorgit els darrers mesos a l’estat espanyol però que tenen antecedents des de fa dècades en partits polítics de pensionistes organitzats a l’Europa de l’Est i del Nord.

Tanmateix, la circumstància més interessant que s’ha produït darrerament són les persones de la tercera edat que havien viscut una joventut de reivindicació o lluita i que tornen a enarborar la bandera de la mobilització. La revolució ja no és una cosa només de joves.

 

D’això, en tenim exemples a casa nostra. El primer fou el moviment del 15-M. Després que els joves comprovassin que sota les llambordes de la plaça d’Espanya no hi havia la platja de Can Pere Antoni i que el Partit Popular guanyàs gairebé arreu el maig de 2011, foren els més granats els qui en bona part aguantaren la reivindicació de les places fins que, finalment, s’esllanguí.

Igualment, podríem recordar les vagues de fam que dos mestres jubilats portaren a terme en contra de la política lingüística de José Ramón Bauzá i el paper que encara juguen els qui han travessat el llindar dels seixanta en les protestes a favor del procés sobiranista català a Mallorca i al continent.

El ‘revival’ reivindicatiu de la tercera edat podria respondre a un comportament similar al de la teoria dels gasos. És a dir, l’espai buit deixat per part d’una joventut al·lèrgica a l’organització i immersa dins la mobilització postmoderna d’un clic a Change.org és omplert pels vells lluitadors i les velles lluitadores educats en el processos clàssics de mobilització.

Sigui com sigui, qualsevol projecte polític amb vocació de fer el bot des de la minoria fins a la majoria social haurà de tenir en compte les noves dinàmiques en què es mouen els diversos sectors del que coneixem actualment com a tercera edat.

Etiquetes

EDICIÓ PAPER 16/09/2018

Consultar aquesta edició en PDF