Publicitat
Publicitat

OPINIÓ

Brussel·les

Un dia de profunda tristesa. El procés català s’ha mogut sempre al voltant de les urnes; no obstant això, la resposta de l’Estat ha estat la intervenció de la Generalitat, el cessament del Govern i la dissolució del Parlament, l'empresonament de consellers del Govern i de líders socials. L’aplicació de l’article 155 en una dimensió, la intervenció d’una comunitat, que els constituents havien rebutjat expressament. No em sembla intranscendent el contrast. Desproporció evident. Tot plegat, acarnissament polític disfressat d'aparences judicials. Una situació de conseqüències imprevisibles, una crisi fins ara no coneguda a la democràcia espanyola.  

Tot transcorre tan ràpid i tot és tan abundant en contingut i fets que es fa difícil veure el bosc en el seu conjunt. Però les hores que varen transcórrer entre l’avortada convocatòria d’eleccions del president Puigdemont i les eleccions convocades pel president Rajoy segurament foren de les que “commouen el món”. Sonen a alt secret codificat del que mai sabrem, amb certesa, què va passar. Algun analista feia referència a trucades d'altes instàncies de l'Estat i pressions de membres del mateix govern de Madrid, altres ho atribuïen a un darrer gir de Puigdemont per no ser titllat de traïdor. Fos com fos, intueixo que va ser l'últim cop a la "política" com a exercici d'entesa. Una resposta a la pregunta maquiavèl·lica què és un Govern si no el mitjà de contenir els súbdits? En tot cas, cal mirar cap amunt, al capdamunt de l'Estat. 

La resposta immediata a la convocatòria d’eleccions “a la força” va ser el desplaçament del president de la Generalitat a Brussel·les. Molt probable que Puigdemont no aconsegueixi cap reconeixement explícit per a la "feble" República Catalana, però, encara que només sigui judicialment, ha posat en l'escenari de la capital europea el cas de Catalunya. Qui coneix Brussel·les sap que allà tot és un tant surrealista. Per molt fictícia que sembli la situació, poden passar moltes coses. D’entrada, l’ordre de detenció dictada contra el president Puigdemont obrirà un procés judicial a Bèlgica, que obligatòriament haurà d’entrar en el fons de la qüestió. Un procés que pot arribar fins al Tribunal de Justícia Europeu, desig mai amagat del sector sobiranista. Poden sorgir preguntes referents a la sentència del Constitucional sobre l'Estatut de Catalunya que dinamitava el pacte constitucional, l'aplicació extralimitada del 155, la qualificació del delicte de rebel·lió... És probable un debat extrajudicial que obligui a prendre posicions i a opinar sobre aquesta qüestió de fons, que no és l’independentisme, sinó el dret a decidir dels ciutadans d’una regió amb llengua i cultura pròpia i identitat històrica.

La convocatòria d’eleccions i l’aplicació del 155 han obert la porta a la dimensió europea del conflicte. Un doble front: les eleccions i les institucions europees. És evident que l’independentisme es mou en una contradicció interna derivada del lluny que ha arribat i la manca de suport social suficient per proclamar la república. Això fa dèbil la reivindicació de la república en el context europeu, però no debilita la reivindicació d'un referèndum. En el camp electoral, la seqüència lògica, amb vista al 21 de desembre, hauria estat que Junts pel Sí donés pas a un Junts per la República; sembla que no serà així. No crec que això sigui substancial; ans el contrari, podria ser una invitació a un front postelectoral més ampli que inclogui tot el món sobiranista. No és improbable que aquest front sigui àmpliament majoritari i pugui formar govern. En aquest cas, l’objectiu immediat seria el dret a decidir i un referèndum pactat, més assumible per la política europea i que podria subsumir la defensa dels objectius independentistes. En aquest cas, la presència del president Puigdemont a Brussel·les  podria resultar important. 

D'altra banda, la contradicció del sector dinàstic (des de la intervenció del monarca aquest terme em sembla prou adequat) és que per tenir tensat el seu electorat necessita mantenir l’escalada de repressió. Circumstància que evidentment provoca una major mobilització del sector sobiranista. No és casualitat que el cartell estel·lar de “Tots som Catalunya” sigui l'excitada maduresa de Borrell, Vargas Llosa i Frutos i no representants directes de la dreta catalana espanyolista. 

Tothom ha acceptat les eleccions com un gran repte. Per Rajoy, no sé si són un posar el rellotge a zero o una fugida cap endavant. En tot cas, el procés català gira, un cop més, entorn de les urnes; això ningú ho pot aturar. No sé quin déu invocaven Arrimades i Albiol quan reclamaven “urnes de veritat, controlades per l’Estat”. Espero que no sigui cap déu estrany. De tota manera, realment, crec que els resultats de dia 21 de desembre ens aproparan a la solució definitiva, que no és altra que la celebració d'un referèndum acceptat per tots.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 10/12/2017

Consultar aquesta edició en PDF