30/10/2020

Tres octubres

"Proceda"

Manuel Marchena

Tres anys després ens queda, sí, una triple paradoxa de l’arbitrarietat d’Estat. Perquè el resum dràstic, kafkià o imponderable és que, exactament sota la mateixa llei i sota el mateix imperi, per l’enjudiciament del mateix fet –l’1 d’octubre del 2017 i les seves derivades– ja s’han produït tres sentències absolutament i radicalment distintes. Fins i tot, antagòniques. No se m’acut cap monument més gran que l'abús pugui brindar a la inseguretat. A l’altar de la inseguretat jurídica. Tant com dir que saps per quina porta entraràs, però que mai tindràs ni idea de per quina –si surts– sortiràs. Així passa en tota deriva regressiva: saps com comença, però mai com acaba. I algunes, a vegades, acaben cruspint-se l’inventor. Per un mateix fet que tenia idèntica acusació inicial -rebel·lió-, doncs, triple resultat diferent. O bé 100 anys de presó al Suprem per sedició; o bé vint mesos d’inhabilitació al TSJC per desobediència a la mesa del Parlament –que li expliquin a l’estimada Carme Forcadell–; o bé una categòrica absolució a l’Audiència Nacional que ni tan sols Fiscalia s’atreveix a recórrer.

Cargando
No hay anuncios

Aquella mateixa Fiscalia que clamava quasi pregant, a les darreries del judici, perquè condemnessin el major Trapero per alguna cosa –per la que fos–, just després que els veiéssim, com si res, passar d’acusar-lo inicialment per rebel·lió a acabar suplicant una pena de desobediència. És a dir que, des de la barra lliure repressiva i des de la barra que tenen, venien a dir-li al tribunal: de tot el que preveu el Codi Penal, de més a menys, condemnin pel que vulguin o pel que sigui. Però condemnin, por Santiago Apóstol. Doncs els han absolt. Categòricament. En una absolució que es gira com una sentència contra qui els pretenia condemnar. Perquè, esclar, quan les proves de càrrec són les que són, passa el que passa. D’un general que en la seva gosadia reconeixia que parlava d’apreciacions personals i es devia pensar que això en si mateix ja és una prova; a un Tàcit amb tricorni que aportava matusserament una prova de darrera hora –no acceptada pel tribunal– i que, a sobre, la traduïa malament. El que passa de fons, fonamentalment, és que vivim els rigors i els absurds de la causa político-penal més gran des del final de la dictadura, traduïda ja jurídicament en tres octubres distints.

Cargando
No hay anuncios

Tres anys després i tres sentències diferents, doncs, quan instructor i fiscalia ho equiparaven els acusaven del mateix: rebel·lió. I una rifa repressiva macabra continuada. Perquè aquell mateix àngel benemèrit que pretenia que un correu electrònic mal traduït, aportat fora d’instrucció i nul de ple dret, esdevingués sobtada prova condemnatòria, és el mateix que aquesta setmana rubricava els informes que parlaven de russos, criptomonedes i de la Volhov –severa derrota hitleriana, per cert– i que provocava, al capdavall, informacions periodístiques del tipus «se’ls vincula al lema Spain, sit and talk». Perquè si aquesta setmana tocava continuar barrejant-ho tot i passar pel Kremlin, per Snowden i Assange; si aquesta setmana tocava la pesca d’arrossegament per veure què pescaven i què s’empescaven; si aquesta setmana tocava acumular munició per quan el Duc d’Ahumada prengui part en la previsible campanya electoral; si aquesta setmana, algú –qui, per què, des d’on– planificava tot això; doncs la setmana vinent, a nosaltres, ens tocava activar de nou la solidaritat davant l’acarnissament d’Estat amb els síndics i síndiques de l'1-O. Fiscalia demana al Jordi Matas, la Tània Verge, en Marc Marsal, el Josep Pagès i la Marta Alsina, 2 anys i 9 mesos de presó a cadascun. Dic tocava, perquè on la injustícia penal és epidèmia, el judici oral s’ha ajornat per pandèmia.

Agendes paral·leles, lawfare, shock doctrine o deep state –anglicismes nous que parlen de coses velles–, qui finalment aplica aquesta doctrina del xoc és una tecnoestructura de l’Estat –la caixa B de la repressió– que té noms propis i combina tots els elements. Perquè algú –qui, per què, des d’on– planificava tot això. Pretendre avui que les desventures del comissari Villarejo –«Acabar con los independentistas de una puta vez por todas»– o les confessions judicials del comissari Pino –«Hemos hecho operaciones que pondrían los pelos de punta. Por el interés de España»– són una anècdota a peu de pàgina del clavegueram estatal, i no tot un dispositiu d’estat que per poder operar és desplaçat als afores del sistema ordinari, és no voler afrontar la dimensió del retrocés ni assumir la fondària de la deriva ni avaluar els danys permanents.

Cargando
No hay anuncios

De la síntesi avui en sabem, si més no, les fredes conseqüències estadístiques, malgrat que els números sempre amaguen els rostres: prop de tres mil persones represaliades rere l’1-O. Per voler votar. Per unes urnes, per uns xiulets, per un nas de pallasso o per una pancarta, tant se val. Todo por la patria, s’entén millor en aquest context. I tot vol dir tot –judicis especials, clavegueres estatals, espionatge industrial, operacions encobertes, batalla diplomàtica pel relat, complicitat i empara a l’extrema dreta, Pegasus i tot l’arsenal repressiu disponible–. I amb el personal disposat, esclar: policies patriòtiques, fiscals patrioters, magistrats patriotes. Tecnoestructura d’Estat al servei del Nacionalisme d’Estat. I doble vara de mesurar, esclar: no hi ha dret penal d’enemic sense dret penal d’amic. Homenatge d’estat a la impunitat i la violència de persecució contra les urnes. Sempre hauríem de recordar, cada dia, que els màxims comandaments de la repressió policial de l’octubre del 2017 han estat tots guardonats, ascendits i condecorats.

Cargando
No hay anuncios

«Causa general», «Meres sospites i hipòtesis», «Espigolada en l’aplicació general de normes excepcionals que generen una clara indefensió», «Investigació prospectiva». No són les paraules sensates de cap independentista. Són les paraules, força sensates també, de l’escrit de l’advocada Rosa Maria Seoane exigint l’arxivament de la querella contra el Gobierno de España per la gestió de la covid-19. Seoane era qui acusava, en nom de l’Advocacia de l’Estat, en el judici contra l’1-O al Suprem. Hi ha paraules que es capgiren soles. La deriva il·liberal estatal en un context de desdemocratització global obre de bat a bat el forat negre d’un calaix de sastre repressiu discrecional i d’un sistema penal dual. Un formalment garantista, l’altre discretament excepcional. Això és el que afrontem. I d’on hem de sortir urgentment. Dir unitàriament es veu que ja és dir massa.

«La construcció d’un ordre polític sobre l’evitació de la por i la crueltat no té res de reduccionista», va escriure Judith Shklar a El liberalisme de la por. «Aquell que vulgui salvaguardar la seva llibertat haurà de protegir de l’arbitrarietat fins i tot els seus enemics o s’establirà un precedent que se li girarà també en contra», va escriure Thomas Paine. L’actual degradació democràtica demoleix també el que han construït –no sense hipocresies, carències i dèficits– les tradicions del liberalisme polític, nascut precisament contra l’abús, contra la intolerància del poder i contra la crueltat dels absolutismes i com a resposta civil a les violències amargues del sotmetiment i la dominació. Ho dic per escudar-nos (així estan les coses, de malament) en un dels principis polítics liberals clàssics, nascut de l’espant o de l’esglai universal: la sospita de l’abús de tot Estat, la temença de l’arbitrarietat i la por a la indefensió. I la radical necessitat de codis, compromisos i consciències que ho impedeixin. Abans no sigui massa tard. Del que ja és.