SI NORMALMENT tenir un projecte ja era fantàstic, ara és imprescindible. Com que és l'hora de canviar, de moure's, i com que sabem que tot és extremadament difícil, els projectes han de ser engrescadors i, alhora, versemblants. Creïbles. Possibles. Raonables, no en el sentit de moderats, perquè poden i han de tenir ambició, però ben carregats de raons. I han de voler i poder resoldre els problemes, si no l'esforç i el risc no paguen la pena. El destí és important, però ho és molt el camí, el com. Els preparatius. I el crèdit de qui el lidera. I això inclou aspectes morals i d'altres de pràctics. És de fiar? És eficient? Té antecedents d'èxit o de fracàs? Tendeix a complir el que promet? Per què ho anuncia ara? Ho havia fet altres vegades? Què havia passat en anteriors ocasions? Se'l veu convençut? Té clares les passes, i les majories? Depèn només d'ell o requereix acords amb un altre? Si requereix acords amb un altre, quines opcions hi ha que l'altre s'hi posi d'acord? Aquest últim aspecte és un dels més transcendents. Perquè, si no, entraríem en la pura loteria. Si algú et sedueix perquè donis la teva confiança i la teva vida amb un pla perfecte, i l'únic petit obstacle és que allò passarà només si li toca la loteria, cal córrer a saber si té algun número. Si no en té, el projecte és una presa de pèl absoluta. I si l'ha comprat, la presa de pèl és inferior, però allò continua sense ser un projecte. Els projectes no poden estar basats en l'atzar, han de tenir opcions en un càlcul seriós de voluntats, de possibilitats i de probabilitats.
