Parlar i riure de les nostres contradiccions

QUEDO AMB Judy Wajcman, que avui fa una conferència al CCCB sobre El temps a l’era digital, i hi arribo tard perquè no trobo taxi per culpa del congrés del mòbil. Aviso per WhatsApp la Cèlia, que farà les fotos, i em diu que tranquil, que el torn d’entrevistes també va tard. Li dic a la sociòloga que el fet que tots dos anem tard i tots dos treballem en diumenge no sé si ens qualifica com a grans experts en control del temps. Ella, brillant i carregada de matisos, diu que el problema de la flexibilitat laboral no el tenim nosaltres dos, que ho fem perquè volem. El drama el tenen treballadors precaris obligats a ser flexibles per adaptar-se als que triem serveis a través d’una apli, i estalviem temps subcontractant gent que no té cap control del seu. Wajckman és crítica amb l’acceleració que genera la tecnologia, però no és tremendista. Exigeix debats més profunds sobre la frivolitat que suposa que ens facin confondre els cotxes sense conductor amb la innovació que ens millora la vida, o que ens vulguin fer creure que els robots són el futur per cuidar els avis.

Torno a casa comprovant al mòbil que la carta d’amor al meu odiat mòbil és el més vist pels usuaris de l’ARA a través del mòbil, i em sap greu alegrar-me’n. I em trobo un Salvados imprescindible i valent sobre les veritables fashion victims, les treballadores semiesclavitzades a Cambodja, que viuen de quatre en quatre en habitacions de la mida d’un emprovador de Zara, com diu algú a Twitter. I canvio al 30 minuts, boníssim, on detallen addicions al mòbil, i descobreixo que fem servir 31 emoticones al dia, per fingir que som simpàtics i atents amb els amics que no veiem. I em tallo, perquè anava a posar un smiley.