BarcelonaYuri Sarran, el jove fill del cònsol de Trinitat i Tobago a Noruega que el 2006 va ser detingut i torturat per la Guàrdia Urbana a Barcelona, va témer per la seva vida a conseqüència dels cops que va rebre. “Pensava que acabaria morint a la comissaria”, va afirmar el jove en unes declaracions recollides pel setmanari La Directa i que ahir va avançar El matí de Catalunya Ràdio. Per aquests fets van ser condemnats a dos anys i tres mesos de presó els agents Víctor Bayona i Bakari Samyang -també implicats en el cas 4-F-. Sarran, de fet, denuncia que a part de Bayona i Samyang hi havia cinc agents més implicats en aquells fets, segons la seva versió. Tot i lamentar que no els va poder identificar durant la pallissa d’ara fa nou anys, demana que s’investigui i que se’n depurin les responsabilitats pertinents.
“Hi havia set persones a la sala. Van començar a pegar-me i vaig caure a terra, on van seguir pegant-me. Intentava protegir-me a la cara, i van començar a fer-me preguntes, després de les quals sabia que em pegarien”, narra Sarran en les primeres declaracions públiques després d’aquells fets. L’experiència impedeix al jove tornar a Barcelona, però ha decidit parlar després de la polèmica que s’ha encès al voltant del cas 4-F i el documental Ciutat morta, en el qual també s’explica la seva història.
Segons la sentència emesa el 2011 per l’Audiència de Barcelona, Sarran, per protegir una amiga seva, va agredir l’agent Víctor Bayona i altres policies, que estaven fora de servei en una discoteca de Barcelona l’any 2006. Els agents de la Guàrdia Urbana van torturar el jove que els havia agredit al local nocturn i, una vegada el van traslladar a la comissaria, el van colpejar i el van cremar amb una cigarreta. Les tortures, però, no van acabar-se aquí. La sentència també especifica que li van refregar la cara amb un fregall.
Segons l’alt tribunal, aquests actes de vexació i humiliació van ser qualificats com a tortures greus perquè “no van ser un fet aïllat en el temps”, sinó que, a més a més, van prolongar-se en el temps i, a la pràctica, “es van realitzar fora de l’observació de particulars que poguessin denunciar els fets”, deixa clar la sentència.