'Negre, i de dol': carta a Eugenio
Quinze anys després de la teva mort, no és normal que cada dia algú t’imiti a la ràdio o a la tele. No és normal, tampoc, que el teu fill et busqui clònics per convertir-los en Reugenio. Per què aquest impacte en tantes generacions, si tu eres un paio que explicava acudits a la Barcelona dels 80?
T’escric aquesta carta i, al costat de l’ordinador, com si encara hi fossis, hi tinc El saben aquel..., un casset del 1980 amb els teus acudits, que escoltàvem al Ford Fiesta del meu germà. Aquell va ser l’any de l’explosió de la teva popularitat. Vas passar d’explicar històries al Sausalito del carrer Teodora Lamadrid, de Barcelona, a actuar als millors teatres de tot Espanya. Les teves cintes de casset començaven a ser a totes les cases. El maig del 1980 també va ser quan es va morir la Conchita, la teva dona, la persona amb qui havíeu començat a cantar junts. Fins i tot vau concursar per representar Espanya a Eurovisió, l’any que hi va anar Julio Iglesias amb Gwendolyne. No ho devíeu fer tan malament, si vau quedar quarts.
El dia de l’enterrament de la Conchita tu tenies bolo lluny de Barcelona. Vas decidir que no l’anul·laries, que després del funeral agafaries el teu Talbot Matra, i carretera i manta, que es deia llavors. Conec una persona que aquell dia compartia escenari amb tu, en un d’aquells espectacles de variedades que tant triomfaven: un que canti, l’altre que expliqui acudits, un parell que es despullin i ja ho tindríem. Quan et va tocar a tu, hi havia un silenci sepulcral. El públic, que sabia l’esforç que havies fet per ser allà, t’acollia amb respecte i expectació. Et van veure sortir amb el teu posat impertèrrit de sempre. El silenci amb què començaves totes les actuacions el vas allargar al màxim. No deies res. Només fumaves i bevies. Al final, entre pipada i pipada del Ducados, vas deixar anar: “ Les veo muy serios. ¿Se les ha muerto alguien? ”
I és que sempre semblava que se t’acabés de morir algú. Negre, i de dol. Enjoiat, i de dol. Arrossegant una tristesa que debatíem si era natural o impostada. Apareixies i desapareixies dels escenaris, amb fòbies i depressions, amb problemes de salut, amb una aura de misteri que t’acompanyava i que feia que et veiéssim com un geni turmentat, com algú que compleix amb l’estereotip de l’humorista tràgic, un ésser excepcional a qui potser li resulta més difícil viure que fer riure quatre generacions de catalans.
P. D. El 6 de març de 2001 va ser l’última vegada que vas pujar en un escenari. Era a la discoteca Up&Down, una altra icona de la Barcelona dels 80. Cinc dies després, et vas morir d’un atac de cor, als 59 anys, la mateixa setmana que el teu fill t’acabava de fer avi.
