Misc 09/12/2017

Martí Boada: "‘Sostenible’ vol dir que si vols tenir ous, no posis la gallina a la cassola"

Boada, doctor en ciències ambientals diu que a Barcelona "hi ha unes 160 espècies, sense comptar periquitos o gats als sofàs. Més que al Parc Natural del Montnegre i el Corredor, amb 152”

i
Antoni Bassas
6 min

“Estic molt content de ser aquí, però pateixo molt per la situació del país. Perdona, perquè no és el tema de l’entrevista, però aquesta setmana tenia una conferència sobre el valor paisatgístic de Catalunya, organitzada per la Delegació de la Generalitat a París, però la Delegació, amb el Martí Anglada al capdavant, està tancada a causa del 155. No m’hi havia trobat mai, ni en èpoques de la dictadura, de no poder fer una conferència sobre els boscos de Catalunya. Volia començar denunciant-t’ho”.

Denúncia feta. Abans de parlar del món, parlem de vostè. Per què es va fer naturalista? Què va ser primer, el vol d’un ocell, un arbre?

Un riu. Vinc d’una família molt humil, ho dic orgullosament. La meva generació no va tenir cap possibilitat de beques. Vam començar a treballar amb 14 anys, uns a la fàbrica i altres al camp. I l’estima, el que ara en diem biofília (algú em diu que soc l’home que té més emocions per metre quadrat), va ser per veure un riu dringós, el Tordera, el riu que em bressolava, on tots els joves adolescents ens banyàvem. Recordo el primer dia, als anys 60, que les aigües varen baixar pintades de pintura de les noves fàbriques que havien instal·lat, un dia et baixava el riu vermell, un altre dia negre, depenia dels abocaments que es vessaven durant la nit. Al principi semblava una cosa màgica. Quan vàrem veure que als nostres pares, en engegar l’aigua, se’ls moria tot... ah, noi! Ja vàrem veure que no anàvem bé. Quan els peixos entren en una fase d’intoxicació, es posen panxa enlaire i floten al revés. Va ser un xoc. Vaig dir-me que lluitaria per recuperar el riu.

El riu, com la platja, és el lloc de les grans aventures infantils.

No ens en movíem. Jo he vist desaparèixer la darrera llúdriga. No és una curiositat zoològica, que n’hi hagi o no. És un indicador. La flora i la fauna d’un territori són el que, com Hipòcrates de Cos deia als estudiants en el tractat de medicina, serviria per fer el diagnòstic d’un malalt: abans de veure’n el cos s’ha de mirar on viu. Com té els rius, els boscos, l’entorn. Metafòricament, seria dir: “Digue’m quins peixos tens al riu i et faré l’analítica del territori”.

Què en queda, d’aquell Montseny que vostè va veure?

Uf, crec que el Montseny és una extensió del carrer Balmes, és com un equipament, com la Maternitat, el camp del Barça o la Tania Doris, que ara no sé si hi és. Per al sistema urbà és molt important. Aquells boscos produeixen de l’ordre de 20 tones per hectàrea a l’any d’oxigen.

Que ens cruspim a Barcelona.

Si no, això no funcionaria. La fixació de diòxid de carboni també és molt important. El que hi ha hagut de canvi notori del paisatge ha sigut l’abandó dels masos. El canvi energètic va ser clau. Durant segles hi ha hagut una retirada de llenya i energies per cuinar i construir de l’ordre de cinc tones per ciutadà adult cada any. Ara són cinc bombones de butà. Quan aquesta apropiació es deixa de produir, els boscos augmenten. S’ensorren les economies de muntanya, es tanquen uns 700 masos i el bosc avança.

Si aquest milió i mig llarg de persones que viuen a l’àrea de Barcelona consumíssim carbó com fa 60 o 70 anys, hi hauria molta més pol·lució.

Sí, sí, ja no invoco mai el passat com a res millor. L’esperança de vida a l’època del meu avi, que era carboner, està quantificada. Hi ha uns treballs magnífics, en una tesi mèdica del doctor Ariet de Viladrau i una del doctor Trapera de Llinars, de l’any 18 i del 26-27, que revelen que l’esperança de vida era d’uns 30 anys. Imagina’t a hores d’ara on seríem.

Vostè que diu que s’emociona amb els paisatges. ¿Aquest de Barcelona l’emociona d’alguna manera?

Durant tants anys, tanta verticalitat i tanta grisor em provocava un refús del sistema urbà. Ara l’entenc una mica més, perquè he viscut en ciutat. Li explicaré un indicador que acabo de mostrar fa poc en un congrés: la biodiversitat faunística silvestre i vertebrada de l’ecosistema de la ciutat de Barcelona és aproximadament d’unes 160 espècies. Sense comptar periquitos o gats als sofàs. Més que al Parc Natural del Montnegre i el Corredor, amb 152. Una altra sorpresa és el falcó pelegrí. És un indicador de pristinesa, wilderness que en diem. Al Montseny, l’any 83, se’n van anar l’última parella de falcons, víctimes del barranquisme, el trekking, els 4x4, les bicicletes de muntanya i els garrafaires d’aigua.

I on van anar?

A Barcelona. Crien a la Sagrada Família, que hi ha una parella. Uns altres van criar al terrat del Banc Sabadell. Estaven més bé aquí. I no és una exageració. La quantitat de proteïna que hi ha en forma de colom obès que pràcticament no pot ni aixecar el vol els interessa.

¿Vol dir que baixen els 22 pisos fins al carrer Balmes, cacen un colom i se’l cruspeixen a dalt?

Esclar. Senyor Bassas, fan la falconada, com se’ls deia als avis quan feien una davallada. Quan baixen, es posen a 200 km/h aproximadament. Jo n’he vist caçant al Zuric fent un cafè, a la plaça Catalunya, i arribar pràcticament a mig metre de terra.

No ho havia sentit mai, això de la falconada, aplicat als avis.

És que la llengua n’està plena, de referències naturals. Quan va arribar la notificació d’Hisenda, em vaig esparverar: ve de la por que feia el vol de l’esparver damunt el mas. L’astorament ve de l’astor, que és molt més agressiu quan fa l’atac i la presa queda molt més garratibada. Aquell dia vaig anar a un espai públic i la Policia Nacional em va amilanar. Del milà, que fa un atac que acorrala la presa.

L’1-O vam tenir una mica de tot. Des de l’helicòpter, ens esparveraven.

Veig que ho ha captat de seguida, senyor Bassas.

Ja que parlem de llenguatge, sostenible és l’adjectiu dels nostres dies. Què vol dir sostenible, per a vostè?

El terme sostenibilitat és enormement interessant, però se n’abusa. Fas qualsevol convocatòria de capitalisme ultrancer sostenible, i feliços ell i ella. A la Biblioteca del Congrés dels Estats Units tenen més de 130 definicions de desenvolupament sostenible. I és molt senzill. És allò de les nostres àvies. Elles sabien que si volien tenir ous, no havien de posar la gallina a la cassola. Nosaltres hi fotem la gallina, el gall i el pal travesser. L’excedent és com l’estalviador eixerit, que no gasta mai el capital, gasta l’excedent.

I això dels horts urbans als terrats de les cases, què li sembla?

Molt positiu, perquè marca una tendència. El principi de sostenibilitat s’explica amb la metàfora del kiwi. Un kiwi de Nova Zelanda té una quantitat de quilocalories que no arriba a les 100. Per portar-lo de Nova Zelanda en horitzontal en vaixell, la quantitat d’energia consumida és tres cops superior a la que ens dona. Tot això són emissions i ens porta al gran problema ambiental del canvi climàtic. No hi ha cap altre vertebrat conegut, cap, sense excepcions, que ho faci. Ni una mallerenga. Sap què és?

Un ocell, però no sabria anar més enllà.

Em pensava que anava a pasturar a les Guilleries el cap de setmana.

Pasturo per les Guilleries, però soc un urbanita en el sentit més tòpic de l’expressió.

És un ocell que teniu abundantment a Barcelona, als jardins. Cada matí la primera feina que fa és anar a capturar el combustible, com tots els animals. Uns en forma de dònut, d’altres en forma d’eruga, com la mallerenga. Per capturar l’eruga, la mallerenga no gasta més del que guanya menjant-se-la que del que es gasta en el viatge, perquè es quedaria a mig camí. I això és el que nosaltres no fem, fins que un dia fem un pensament senzill i modest: pensar en els nostres nets. Si demà el 80% del planeta consumís com als països desenvolupats, es necessitarien dos planetes Terra més. Ens calen unes formes de relació amables amb el planeta.

Com està el món?

L’increment de temperatura no s’atura. Ho veiem des de l’Antàrtida i també al Montseny. El Montseny és un sentinella, com els canaris que tenien els miners d’Escòcia. Els alzinars estan pujant de cota perquè tenen estrès hídric i més insolació, i desplacen els prats subalpins que estan a dalt de tot.

¿Els acords de la Cimera de París han canviat alguna cosa?

Hi ha països que s’ho han pres seriosament, però la dinàmica dels fets ho supera. Ramon Margalef, aquell gran científic català, un dels catalans més universals, deia que el drama dels nostres ecosistemes i dels nostres paisatges és que no segueixen els ritmes electorals. El sistema urbà està pensat per a la mobilitat més insostenible.

Quina seria la millor conducta individual?

Sentit del compromís personal, un canvi d’actitud. I, sobretot, el que no hem de fer, que normalment es fa amb bona fe, és espantar la mainada. Quan els diem que si no reciclen no tindran planeta, és horrorós. Això provoca l’“efecte foguerada”, perquè aquell nen o nena, davant de la por, miraran cap a un altre costat. No hem de començar impostadament, hem de començar amb la nostra actitud en el nostre entorn, i amb el compromís col·lectiu.

stats