M’ajec i beso la terra i l’acarono amb l’espatlla
PERE QUART és, des que jo era adolescent, el meu poeta de capçalera. Em vaig arribar a aprendre sencer el seu poemari Circumstàncies. Vaig tenir el plaer de saludar-lo un parell de vegades, i dir-li com l’arribava a admirar. Aquests dies és inevitable rellegir les seves Corrandes de l’exili.
“Perquè ens perdoni la guerra / que l’ensagna, que l’esguerra / abans de passar la ratlla, / m’ajec i beso la terra / i l’acarono amb l’espatlla”.
Per si aquests versos no tinguessin prou força, va aparèixer el grandíssim Lluís Llach i els va musicar d’una manera que -ja em perdonaràs, estimat Joan Oliver- multiplicava la força de cada paraula. Les vegades que els he plorat, aquests versos.
“A Catalunya deixí / el dia de ma partida / mitja vida condormida; / l’altra meitat vingué amb mi / per no deixar-me sens vida”.
Per si aquests versos magnífics cantats de forma esplèndida no tinguessin prou força, va aparèixer l’admirada Sílvia Pérez Cruz i en va fer, amb en Refree, una versió que -ja em perdonaràs, estimat Lluís Llach- posa la pell de gallina.
“Avui en terres de França / i demà més lluny potser, / no em moriré d’enyorança / ans d’enyorança viuré”.
Direm i escriurem molt sobre els refugiats, sobre la gent que ha de fugir de casa, d’una guerra, de matinada, buscant un lloc per viure. Però a les Corrandes d’exili el sentiment hi és tan ben escrit, tan ben musicat, tan ben cantat, que costa expressar-ho millor. Llegiu-les, escolteu-les, no us n’estigueu.
“Una esperança desfeta, / una recança infinita. / I una pàtria tan petita / que la somio completa”.
