Lluïsa Vidal: una pintora pionera i oblidada

BarcelonaEl llegat de Lluïsa Vidal (1876-1918), una de les poques dones artistes del Modernisme i l’única que es va dedicar professionalment a la pintura, torna a viure un moment de reconeixement: el Museu del Modernisme Català li dedica la primera exposició temporal que organitza, titulada Amb ulls de dona. Lluïsa Vidal, la pintora modernista. D’altra banda, el Museu Nacional d’Art de Catalunya mostrarà part de la seva obra dins la nova presentació de la col·lecció permanent dels segles XIX i XX al setembre. Lluïsa Vidal va morir el 1918 als 42 anys víctima de la grip espanyola i l’octubre de l’any següent la Sala Parés de Barcelona, on havia exposat moltes vegades, li va dedicar una exposició per homenatjar-la. Des d’aleshores el seu llegat va caure progressivament en l’oblit: no havia deixat hereus que lluitessin per la visibilitat de la seva obra i l’esplendor familiar -era filla del famós ebenista i decorador Francesc Vidal- s’havia anat apagant en les dècades anteriors.

“Lluïsa Vidal va morir molt jove, i la seva obra va desaparèixer amb ella”, afirma Consol Oltra, la comissària de l’exposició del Museu del Modernisme Català i l’autora del llibre Lluïsa Vidal. La mirada d’una dona, l’empremta d’una artista, publicat per l’Editorial Salvatella. La mostra, en cartell fins al 5 d’octubre, és la primera de l’obra de Vidal que es pot veure a Barcelona des del 1919. El 2001 la Fundació La Caixa va organitzar una mostra cabdal per tornar a revalorar el seu llegat, però es va poder veure a Granollers, Vic, Lleida i Girona, però no a la capital catalana. Va ser a partir d’aquesta mostra que Consol Oltra la va descobrir i va començar a estudiar a fons la seva vida i la seva trajectòria. A hores d’ara ja hi ha catalogades més de 300 obres de Lluïsa Vidal, entre dibuixos i pintures.

Recentment la recerca de Consol Oltra ha donat nous fruits: l’estudiosa ha descobert diversos exercicis acadèmics que revelen que un dels primers professors de pintura de Vidal va ser el dibuixant, cartellista i decorador Josep Pascó, l’autor, també, de la bandera del Cau Ferrat. Pel que fa a les obres propietat del Museu Nacional provenen de la donació que Francesca Vidal i altres germans de l’artista van fer a la pinacoteca el 1935.

Tot i que Lluïsa Vidal va rebre una educació exquisida en el terreny artístic -la seva germana Frasquita va ser la primera dona de Pau Casals-, no ho va tenir fàcil pel fet de ser dona. Els crítics van valorar positivament les obres de Lluïsa Vidal, perquè les trobaven virils i la seva pinzellada tenia un vigor masculí. Folch i Torres va afirmar que pecava de “dura”. En aquest sentit, Damisel·la, un dels olis exposats, reflecteix com va intentar endolcir la seva pinzellada durant l’any que va passar a París, entre el 1901 i el 1902. A més de les dificultats que comportava ser una dona artista en un món eminentment masculí, des de la mort de Vidal algunes de les seves obres s’han fet passar per obres d’altres artistes. El cas més conegut és Dona amb labor, un oli propietat del Vinmuseum atribuït a Ramon Casas, que en realitat és obra de Vidal.

Encara que la mostra del Museu del Modernisme Català és de format reduït -està formada per prop de 30 dibuixos i pintures i documents- representa un bon tast dels diferents vessants de la carrera de l’artista. Entre les obres destacades hi ha diverses il·lustracions que va fer per a La ilustración catalana i per a Feminal, reveladores del seu talent en el dibuix, i també alguns dels olis, com un retrat de l’àvia materna, Suzanne, i el d’una dona del cercle de Feminal : Maria Condeminas de Rosich.

Consol Oltra subratlla que el retrat de Maria Condeminas de Rosich no és el típic retrat burgès que es podria esperar en aquella època, perquè no dissimula la força i el caràcter emprenedor de la protagonista. Tampoc intenta embellir-la excessivament amb el vestuari i les joies. “No és una dona que vagi massa pentinada ni massa vestida. Es veu que és una dona de bona posició i que és elegant, però Vidal la pinta amb senzillesa”, conclou l’escriptora.