Dimarts Antena 3 va estrenar Vive cantando , una sèrie de producció pròpia que podríem qualificar de dramèdia . Se centra en una desgràcia com a punt de partida i els personatges són uns perdedors (drama), però estructuren el guió amb puntes d'humor (comèdia). Segueix les pautes clàssiques de la ficció espanyola: un barri obrer madrileny, uns exteriors de cartró pedra i uns espais identitaris. Tot passa en un bar, en un pis petit o a la sala d'espera de l'Inem. I, per desengreixar, hi ha un karaoke decadent. L'actriu protagonista és María Castro (la dolenta de Sin tetas no hay paraíso ), i representa una noia amb aspiracions musicals que torna al barri quan s'assabenta que la seva germana s'ha de morir per fer-se càrrec dels seus dos nebots i del pare, en situació de dependència. Efectivament, la germana traspassa mentre li canta Vivo cantando . Tela. Cada escena de la sèrie gira al voltant de la falta de diners i la misèria. Fins i tot un dels protagonistes acaba a cops de puny amb l'oficinista de l'Inem que atén les seves sol·licituds. L'empleat és un insensible malcarat. Ens pinten un context social en què no funciona ni la sanitat, ni l'assistència social, ni l'oficina de treball, i amb prou feines el sistema educatiu. La protagonista, en canvi, és optimista, lluitadora i riallera i farà el que sigui per les criatures. De fet, la frase " sacar a la família adelante " es repeteix en diverses ocasions. El guió fa un ús descarat i manipulador de la desgràcia. A cada situació dramàtica esprem l'emotivitat al màxim. Com? Intentant que els personatges es continguin i facin veure que reprimeixen les llàgrimes. L'avi empenyora la medalla familiar, la nena aconsegueix una feina desastrosa fent campana de l'escola, un policia s'enamora d'una venedora ambulant xinesa i l'altra policia és ludòpata i juga a la màquina escurabutxaques en hores de servei. Amb molt d'enginy, de tant en tant fan que la protagonista canti al karaoke una cançó del repertori típic espanyol de festa major. Connecten amb la melancolia i s'ofereix així una sobredosi de purpurina i almívar que accentua encara més la injustícia que colla els personatges. Aquest panorama va fer rècord d'audiència. La ficció espanyola (i també la catalana) ha vist que, com que no saben crear conflictes potents a nivell de guió, el que cal és explotar fins al límit l'emotivitat. L'empatia amb la calamitat i la pobresa mou muntanyes (i el comandament a distància).