Cara a cara entre Cristian Pascual i Miguel Ángel Blanca

Il·lustració: DANIDEEntrevista de Cristian Pascual a M. Ángel Blanca

A què es deu la teva incontinència creativa? Tens nou disc amb Manos de Topo, ets codirector del documental Un lloc on caure mort, toques el baix a Salvaje Montoya...

Una cosa porta a l’altra. Vas descobrint idees sense cap ni peus, coneixes gent amb virtuts úniques o iniciatives que et flipen… Jo només decideixo participar-hi d’alguna manera per dur-les a terme, donar-los forma narrativa i capturar-les per mostrar-les als altres. En aquest cas, vam conèixer el Càndid i no podíem fer una altra cosa que ficar-nos a casa seva per fer-li un documental.

A part del teu documental, quina altra pel·lícula no et perdràs a l’In-edit?

Angels & Dust pot ser una meravella. I una de les peces que em sembla més d’autor de la programació: A spell to ward off the darkness, de Ben Rivers i Ben Russell. Evidentment, caldrà anar a veure la del Nick Cave, però després de saber que anar als seus concerts val 90 euros m’estan passant les ganes; que hi vagin els Amics del Liceu. També aniré a veure el de Spandau Ballet, que sempre van ser un dels meus guilty pleasures musicals.

D’on vénen la ironia i l’humor que destil·len les lletres del teu grup i del teu documental? Et fas gràcia a tu mateix?

Precisament el que m’agrada dels documentals és això, ensenyar les esquerdes de la realitat d’uns personatges que normalment ens remeten a la farsa i, per tant, a l’humor, el ridícul i la ironia. Fem el mateix amb Manos de Topo: ensenyar en públic la roba interior sentimental i veure que la tenim ben bruta. Fer-me gràcia jo mateix, suposo que sí, si et refereixes a no prendre’s seriosament a un mateix.

Què et va inspirar del Càndid, l’inusual protagonista del teu documental? Per què un documental sobre ell?

El Càndid canta a la droga i a la disbauxa nocturna d’una manera molt directa i honesta, llançant odes a l’autodestrucció i el nihilisme; sembla que no li importi acabar a la cuneta qualsevol dia. Però al mateix temps és una de les persones amb el cor més gran que he conegut i té una família estupenda amb la qual gestionar la seva felicitat. El conflicte del Càndid no és inusual. Al revés, crec que és molt comú no només entre els artistes, sinó a tot el món desenvolupat en l’actual situació capitalista. Sobreviure a les contradiccions de la classe mitjana en la lluita pel que un vol ser i el que li deixen ser realment pot arribar a ser una tortura.

Per què mai deixes ningú indiferent?

Sóc innocent en aquest punt. Miro al meu voltant i no deixo de veure fotuts personatges, són ells els que no em deixen indiferent a mi. Que em deixin en pau. Crec que jo sóc la persona més normal de totes.

Entrevista de M. Ángel Blanca a Cristian Pascual

Què és més important a l’In-edit? ¿El documental o la música?

No em feu escollir, sisplau (sembla la pregunta del fill preferit). Perquè la nostra essència és la barreja. El nostre objectiu final és trobar grans històries (musicals) amb una mirada.

¿Creus que el documental musical ha creat un gènere ple de tics basats en la idolatria del músic per sobre del llenguatge cinematogràfic? Com creus que ha de lluitar el documental musical com a format contra l’esclavitud del fenomen fan?

Crec que el gènere ho està fent bé perquè cada cop es veu millor la diferència entre un EPK promocional i un documental musical com a tal. La mirada del director és vital i també el fet que, si hi ha un grup, agafi distància (no sempre passa) i entengui que si només se’n mostren les bondats no hi ha documental que superi la capa del fan.

A més d’ Un lloc on caure mort, quins altres documentals d’aquesta edició recomanes a: a) els teus amics, b) la teva nòvia, c) les teves amants?

a) Mateo, b) 20.000 days on Earth, c) no els en recomano, les acompanyo i fem sessions sorpresa.

Recordes quin va ser l’últim documental musical que vas veure estrenar en sales comercials? Si contestes Searching for Sugar Man et retiro l’amistat a Facebook…

Antonio Vega. Tu voz entre otras mil.

Segueixo amb Sugar Man. És una pel·lícula meravellosa que vaig descobrir gràcies a vosaltres. Va guanyar l’In-edit i també un Oscar… Quina postura creus que defensa l’In-edit dins del documental? ¿Pretén descobrir propostes arriscades i potenciar l’ underground, o es vol equiparar amb propostes més mainstream per abastar tots els públics possibles?

L’In-edit busca ser prescriptor, recomanador del millor del gènere (seccions oficials, homenatge) i pretén descobrir propostes arriscades per potenciar així l’ underground (altres seccions: de tot una mica). Però sempre hi ha d’haver una història. Sempre deixem fora documentals de noms coneguts que no satisfaran el nostre espectador.

Què opines del fet que les preguntes d’aquest test les hagi fet un realitzador i músic analfabet en comptes d’un periodista seriós? Creus que el periodisme està desprestigiat, entre altres coses, per aquest tipus de propostes? Creus que censuraran aquesta pregunta?

Crec que tinc ganes que torni certa profunditat en comptes de només l’impacte. És l’època de l’impacte immediat. I una part està bé, però no tot.