Misc 01/11/2014

Astèrix a Catalunya

i
Sebastià Alzamora
2 min

Vostès deuen recordar probablement les historietes d’Astèrix i Obèlix. A mi em van animar en gran mesura la infantesa, i vaig passar grans moments llegint les aventures del gal petit i el gal gras, que no podia prendre poció màgica (la que donava força als gals per enfrontar-se als romans) perquè de petit havia caigut dins la marmita i n’havia quedat assaciat. Obèlix sempre es queixava d’això, i trobava injust que, a l’hora de repartir la poció, el druida Panoràmix no n’hi administrés ni que fos una culleradeta. En efecte, el pobre Obèlix tenia raó: semblava que hagués nascut destinat a un espoli fiscal. Quina culpa en tenia, ell, de ser més fort que els altres? Massa servei que feia a la petita aldea, i tanmateix encara s’havia de veure arraconat quan arribava l’hora del repartiment de la poció.

La petita aldea, que resistia ara i sempre a l’invasor, tenia també un líder: Copdegarròtix, que es feia portar damunt d’un escut per dos subalterns amb gran majestat, però que sempre acabava caient a terra o fotent-se un cop de cap per un motiu o altre. No seria difícil trobar-hi una equivalència en el president de la Generalitat, i no em referesc exactament a Artur Mas, sinó a qualsevol persona que gosi ocupar aquest càrrec en els últims anys i en els que vindran. És més: si és veritat que el proper president català s’ha de dir Oriol Junqueras, haurem aconseguit reunir les figures d’Obèlix i de Copdegarròtix en una sola persona. Sigui dit amb tots els respectes, que a mi també em sobren els meus quilos.

A la petita aldea gal·la també hi havia un bard, que es deia Assegurarançatòrix. Un bard venia a ser la versió antiga no tant d’un poeta com d’un periodista: cantava i contava les cròniques de les gestes dels seus compatriotes, acompanyat d’una lira que en teoria li conferia una certa autoritat. Però sempre acabava que el fermaven i l’emmordassaven, perquè el seu cant i els seus versos eren ofensius per a l’un o l’altre, fins i tot per als que en teoria havien d’estar d’acord amb ell. Vet aquí una imatge plausible de la premsa lliure a Catalunya i a Espanya. Vostè calli, que desafina.

El problema és que, a canvi de fer callar el bo de n’Assegurançatòrix, el petit poblet gal tenia assegurat un delit, que era cruspir-se sota els estels un sopar de germanor amb el porc senglar com a aliment predilecte. Doncs bé, a Catalunya (i a Espanya) al bard se’l fa callar, o se li fa dir el que dicti el poder de l’Estat, però no hi ha res per dur-se a la boca. No hi ha celebració, només tristesa. No hi ha sentiment de comunitat, tan sols misèria. No hi ha orgull, només mesquinesa. Els romans d’Astèrix, com a mínim, donaven la cara, ni que fos per sortir-ne amb un ull de vellut. Els romans d’avui s’estimen més sortir-ne amb subterfugis com puguin ser una impugnació contra no res. I al pobre Assegurançatòrix no tan sols el fermen i l’emmordassen, sinó que l’ignoren. Però, tanmateix, la petita aldea gal·la resisteix, ha resistit i resistirà sempre a l’invasor. La poció màgica no ha caducat.

stats