Àngels Gonyalons

PalmaDiu que l’estiu de la seva vida podria ser qualsevol dels que de nena passava a Menorca, que mai no agrairà prou als pares l’oportunitat d’haver-ho viscut. Des de fa anys, Àngels Gonyalons resideix a Menorca, a fora vila. Ho va decidir després de tres dècades de viure gairebé només per treballar. Catarsi. L’illa dels estius d’infantesa havia de ser el lloc on nasqués i creixés la seva filla, que visqués aquella experiència inoblidable sense les interrupcions hivernals.

“Menorca era la llibertat per a una nena de l’Eixample de Barcelona, com era jo. Aquella sensació d’arribar a Alaior a l’estiu, una samarreta i el banyador, res més; agafar la bicicleta, ser sempre al carrer amb les amigues i els amics, gairebé cap control, un «vés en compte, no tornis tard» com a molt, anar de casa en casa sense obstacles, saltar les parets de pedra seca i aquella alegria de sentir el «ja han arribat els catalans» dels veïns; tot allò em feia immensament feliç”, explica l’actriu.

Àngels Gonyalons tenia 5 anys quan el pare va heretar una caseta al poble d’Alaior (ella diu “Lo”, com qualsevol menorquí). Remarca el diminutiu “caseta”, perquè així, estretes i petites, eren la majoria de cases del poble, tan petites que ella encara es pregunta: “Com pot ser que arribéssim a dormir-hi 10 o 12 persones alhora?” Ella és la gran de tres germanes, els pares eren professors, “molt de convidar amics, sempre hi havia una gentada en aquella casetona”: “A més, recordo el pare i la mare fent obres any rere any, millorant la casa, comprant antiguitats de l’època dels anglesos a Menorca, o encalçant, com es fa a l’illa a començaments d’estiu per evitar les humitats i per desinfectar la teulada amb marques blanques. Arribar el bon temps i veure les àvies pujades a una escala fins que les cases comencen a brillar. Cada matí, fregar el trosset de carrer de davant la casa. Tot sempre tan polit”.

I tot tan tranquil. Àngels Gonyalons recupera la memòria d’aquella hora de la migdiada: “Quan tot s’aturava i no podíem anar a cap casa per no molestar”. Però potser una de les coses que més cridava l’atenció d’aquella nena de l’Eixample de Barcelona era que les portes de les cases estaven sempre obertes. “Això marcava la diferència. Un «ave Maria Puríssima» just al portal o aixecant la finestra de guillotina i cap a endins”. El poble, les platges meravelloses -“Jo he conegut cala Galdana verge”-, els camps de camamilla, les infusions que la mare li posava al cabell, l’olor... “Vint-i-cinc dins un cotxe, tres damunt una moto... la vida sense llei, la llibertat”.