Agustí Villaronga

PalmaEra el vespre de l’estrena d’Aro Tolbukhin: en la mente del asesino, el mateix vespre. Agustí Villaronga se situa així en el 8 de novembre del 2002, que no era estiu però que va obrir la porta al que seria l’estiu de la seva vida. Just després de la projecció de la pel·lícula que va dirigir amb Lydia Zimmermann i Isaac-Pierre Racine, el seu amic Gabi Martínez li va fer una proposta que canviaria la seva existència.

L’escriptor i periodista, un referent en la literatura de viatges, havia descobert que, des dels anys 50, ningú havia contat el trajecte del Nil, des de les fonts d’Uganda fins a la desembocadura a Alexandria. “Li vaig proposar a Agustí Villaronga que m’acompanyés, perquè era un viatge molt llarg i sabia que necessitaria el seu suport per afrontar situacions complicades”, explica Gabi Martínez en una entrevista de La Huella Digital.

“No m’ho vaig pensar dues vegades. Li vaig dir que sí. I el 2003, durant dos o tres mesos, vaig passar l’estiu més al·lucinant de la meva vida”, confessa Agustí Villaronga. “Tot era complicat. Des d’Uganda, a les fonts del llac Victòria, per creuar la frontera amb el Sudan; hi havia quatre grups armats. Problemes de papers que ens feien anar d’un lloc a l’altre. Les condicions del viatge eren molt aixines -com ho defineix el cineasta-, ens movíem com podíem, a la mala, però tot i així vaig experimentar les sensacions més meravelloses que mai he sentit”.

Entre totes les experiències d’uns mesos, d’una geografia i d’una gent que dóna per a multitud de vivències, Villaronga es queda amb els dies que van creuar el desert. “Vam enganxar un camió d’envasos de plàstic buits i vam viatjar durant tres dies entre els envasos i amb quatre o cinc ajudants de l’home que conduïa. Ens movíem nit i dia, amb els sotracs, amb els envasos. De dia, la calor, el silenci i no saber per on vas ni cap on et duen, sense carreteres, ni camins, ni referències. De nit, sota les estrelles: al·lucinant”.

Quan descriu aquestes sensacions, Agustí Villaronga posa veu introspectiva: “El desert et fa pensar que no ets a la Terra. És tan diferent a tot, un lloc tan desemparat, tan abstracte, que et provoca una sensació gran de despresa. Em va fer molt feliç. Ningú no parlava, al camió, no ens enteníem. I el Gabi no parava de prendre notes a la seva llibreta. « ¡Deja la libretita ya! », li deia jo. I ell vinga a escriure”. Aquest viatge va donar peu a Sudd, un dels llibres més celebrats de Gabi Martínez. Per a Agustí Villaronga va ser “la cosa més maca que he viscut mai”. “El món et canvia per sempre”.