Jordi Cubino: "Amb 15 anys sortia a la 'SuperPop' i les nenes portaven la meva foto a la carpeta"

Sant Joan DespíDes de fa tres temporades Jordi Cubino és el director musical del talent show Eufòria, una feina que l'ha fet popular entre els espectadors de TV3. La seva carrera, però, va començar molt abans de l'estrena del concurs: té una llarga trajectòria com a productor musical i, fins i tot, un passat com a ídol adolescent.

Tercera temporada d'Eufòria. Tens la sensació que has deixat de ser el dolent del programa?

— És que mai he sigut el dolent del programa.

Però hi va haver algun moment en què els espectadors ho pensaven. Al final, tens el poder d'enviar-los a la zona de perill.

— La primera temporada, perquè el personatge no s'acabava d'entendre encara. La gent no sabia que jo em passava moltes hores amb els nanos. Jo estic amb ells cinc dies a la setmana, conec els seus pares, les famílies, els nòvios i les nòvies. Som com una família. Semblava que jo vingués a trinxar i no és així. La veritat és que sempre tenim molt bona relació. Potser a la primera temporada, fins que no es va crear el personatge, no es van veure ben bé moltes coses.

Són tres temporades, és difícil que tots els concursants que passin puguin tenir una carrera musical. Els prepareu per al cop de realitat?

— Constantment. Quan fem els concerts al Sant Jordi, els dic "Sigueu conscients que hi ha 20.000 persones, però que no us venen a veure a vosaltres per separat, venen a veure el concepte, el programa. Heu de ser sincers amb vosaltres mateixos i saber que avui esteu actuant davant de 20.000, però potser la setmana vinent estareu actuant davant de 80". Soc qui més els hi diu, perquè dins de l'staff del programa soc qui porta més temps dins de la indústria discogràfica. Fa 35 anys que faig música i 30 que em dedico a produir. He treballat des d'amb Alejandro Sanz a Montserrat Caballé, Pablo Alborán o Lola Índigo. He treballat amb molta gent i sé el que són les carreres musicals i què es trobaran després d'un reality. Després li has de sumar que són tres tandes de 16 concursants, més els que sorgeixen d'Operación triunfo, que afegeix més gent i és el mateix perfil de públic. És molt difícil que el mercat assumeixi tot això.

Quan des dels mitjans o els mateixos seguidors de talent shows es parla d'exconcursants com a "joguines trencades", què penses?

— Jo fa molts anys que faig aquesta mena de programes. Vaig començar l'any 2000 a Operación triunfo. De fet, vaig escriure Corazón latino per a David Bisbal. Des de fa 24 anys sento l'expressió "joguina trencada". No crec que ho siguin, però sí que cada cop hi ha més consciència entre ells del que significa entrar en un talent show.

Ara tu deies que tens una llarga carrera musical, però sovint sembla que si no se surt a la televisió o no s'és famós aquestes carreres no existeixin.

— A mi, de fet, se m'ha posat cara ara amb Eufòria. La plataforma mediàtica me l'ha donat aquest programa, però jo continuo treballant. Tinc estudi a Londres i a Barcelona i som un equip molt gran de gent. El dirigeixo jo, és meu. Nosaltres estem a darrere, fent molts èxits. Potser no estem a la palestra ,però sempre hem viscut d'això. Jo ja havia experimentat altres moments mediàtics: el 1987, amb 15 anys, gravava discos. Vaig ser número 1 a Espanya i sortia a les portades de la Super Pop com a David Lyme.

Vas tenir èxit a l'Àsia, especialment al Japó. Per què vas connectar amb aquest públic?

— Perquè jo cantava en anglès i llavors l'italodance o l'eurodance estava molt de moda allà. Vaig actuar a Hong Kong, a Taiwan, a Seül, a Tòquio. Feia concerts per a 6.000 o 7.000 persones, cada dia tenia fans a la porta de l'hotel. Vaig vendre un milió de discos. Va ser una cosa molt interessant per a mi, però jo era molt jove. Amb el primer single tenia 15 anys i vaig continuar fins als 19. Després vaig dir "Ja n'hi ha prou, ara vull produir i escriure". I em vaig dedicar a això, que és el que m'agrada realment.

Als països asiàtics el fenomen fan es viu intensament. Quines coses estranyes et van passar?

— El dia que vaig arribar a l'aeroport de Tòquio, on anava per fer una gira, vaig veure 300 o 400 persones a l'arribada amb tot de pancartes. Jo li deia al meu mànager "Deuen estar esperant un futbolista o algú famós". Llavors vaig veure que a les pancartes hi posava el meu nom. Cada matí, quan m'aixecava, tenia 200 persones esperant-me a la porta de l'hotel per signar autògrafs. Imagina-t'ho! Si tenia 15 anys...

Portes tota la vida treballant a la música, i segurament t'has guanyat millor la vida del que la gent es pot imaginar perquè has fet un munt d'èxits.

— No em queixo. He fet èxits per a molta gent: per a Luis Fonsi, per a David Bisbal... La llista és immensa. Hi ha pocs productors a Espanya que hagin treballat des d'amb Raphael fins a Ana Torroja. He treballat amb gairebé tothom d'aquest país. Com a autor he fet cançons que han venut milions.

Mencionaves Corazón latino. És la cançó que més diners t'ha donat?

— Una de les que més. Perquè jo també feia totes les cançons d'Estrella Damm al principi. També per a Coca-Cola, a escala mundial, o per a Audi. Per a moltes marques. El primer single amb què Luis Fonsi va aconseguir el número 1 als Estats Units era una cançó meva. El més bonic d'aquesta professió és que puc estar produint Ana Mena però també puc estar fent un disc de Raphael.

Quina relació tens amb les cançons que has escrit i s'han convertit en èxits? Què passa quan surts de festa i per tot arreu sona Corazón latino?

— És una cançó de karaoke i de festa major, sí. Arriba un moment que les cançons deixen de ser teves i es fan de la gent. Recordo un cop al Sant Jordi que Bisbal cantava Corazón latino davant de 22.000 persones i jo, que he fet la lletra i la música, no recordava la lletra. El meu amic em deia "Però si l'has fet tu!" i jo li deia "Sí, però no recordo com anava ara".

També vas participar en els recopilatoris Max mix, que es van fer de mitjans dels 80 fins a gairebé final dels 90. Allò era un gran èxit però no es coneixia la gent que hi havia al darrere. Us sentíeu poc valorats?

— Jo no tant, perquè en aquella època sortia a la SuperPop, en els pòsters dobles desplegables, i les nenes em portaven a la carpeta quan jo era jovenet. Però potser els DJ sí [que se sentien poc valorats]. Al final eren tot de cançons que ells recopilaven i amb les quals es feia el Max mix. Jo ho vaig viure bé. Però va arribar un moment que em vaig plantejar si volia estar tota la vida a dalt de l'escenari i em vaig adonar que no. A mi m'agrada ser a l'estudi, component. I m'encanta fer Eufòria perquè és divertidíssim. No tornaria a cantar, que m'ho han proposat 50.000 vegades. Cada dos per tres em truquen per fer aquests revivals dels 80 i 90 i sempre dic "No, no i no". No hi tornaré perquè per a mi és una època que es queda allà, tot i que va ser molt maca i sense ella no seria qui soc.

Tu vas conèixer el que era viure la popularitat sent un adolescent. Què vas aprendre que intentes transmetre als nois d'Eufòria?

— Sempre els dic el mateix: "Com que he estat a dalt de l'escenari, sé el que us passa, sé el que patiu i els nervis que teniu. Aparteu-vos de les xarxes socials, no mireu res ni de Twitter ni d'aquestes coses. No ho mireu perquè hi ha gent que opina per opinar, fixeu-vos en la vostra feina i concentreu-vos en el que esteu fent".

Tu vas patir molta pressió?

— Sí, a la seva època sí. Quan jo tenia 15 o 16 anys, imagina't sortir davant de 8.000 persones al Japó i fans a la porta. Fas una cançó a casa teva, la graves i de cop és un número 1 a Los 40 Principales a Espanya, i dius "Ostres, que heavy!" Al principi em va costar assimilar-ho, però al cap de dos anys vaig habituar-m'hi. I ells ho estan vivint de cop, això s'ha d'entendre.

Tu has sigut molt crític amb els haters del programa

— A mi m'encanten els haters, em faig un fart de riure amb ells. Crec que ser hater és quasi una professió. Jo l'únic que dic és que s'ha de tenir una mica de criteri a l'hora de parlar. No es pot opinar per opinar. Per exemple, quan tu comences un programa com Eufòria, la primera o la segona gala sempre seran complicades fins que els nanos s'adaptin, s'acostumin al plató i al sistema de treball que tenim. A partir de la quarta gala tot es posa a lloc.

Fas broma dels haters, però tens una línia vermella?

— Els comentaris contra l'equip són normals, no passa res. Som gent professional. Em dolen els comentaris cap als nanos perquè els afecten, per exemple, si són sobre el seu físic. Jo sempre dic el mateix: "Veniu, us posem a dalt de l'escenari, us fem la coreografia, us vestiu i a veure què feu. Jo riuré molt. És molt fàcil estar amb calçotets a casa teva tocant la tecleta, però puja on són aquests nanos, que molts d'ells tenen 16 o 17 anys". Haurien de vigilar amb el que diuen dels concursants perquè són persones joves que ja tenen prou pressió.