Entre la veritat i la mentida: la febre de l'autoficció, de Resines a 'Selftape'
Aquest gènere, cada cop més habitual, agafa elements reals de les vides dels creadors
BarcelonaDespullar-se metafòricament en una sèrie pot ser catàrtic per als creadors i intèrprets. En els darrers mesos s'han acumulat les estrenes de propostes televisives que juguen amb l'autoficció d'una manera o una altra, un gènere al qual molts espectadors s'acosten esperant descobrir les intimitats dels protagonistes i, de vegades, confonent totalment realitat i ficció. Amazon Prime acaba d'anunciar un nou projecte que es mou precisament en aquest terreny. Es tracta de Serrines, madera de actor, una sèrie amb un fort component autoparòdic en què Antonio Resines interpreta un veterà actor que ha sigut molt popular gràcies a una sèrie molt famosa, però que mai ha gaudit del respecte de la crítica o dels seus companys de professió.
Segons ha detallat la plataforma, que col·labora amb Mediaset en el projecte, la trama de la sèrie mostrarà com Serrines decideix donar un nou rumb a la seva carrera. Contracta la filla del seu cosí com a representant i li encarrega que li trobi el paper que el consagri com a actor. La recerca no serà fàcil i l'alter ego de Resines acabarà fent campanyes de publicitat de productes de segona per sobreviure. La sèrie emmascara el nom de Resines, però hi ha algunes similituds entre actor i personatge: l'intèrpret és molt popular a l'estat espanyol gràcies a Los Serrano i altres ficcions, però poques vegades ha rebut el suport de la crítica.
Reflexió sobre la professió
Un tema recurrent de la darrera fornada d'autoficcions estrenades són els alts i baixos de la carrera d'actor o artista. En aquest sentit, un dels exemples més evidents és la recent Selftape, de Filmin. En aquest drama, les germanes Mireia i Joana Vilapuig, que es van fer molt conegudes quan eren adolescents gràcies a Polseres vermelles, repassen què passa quan el fenomen fan s'apaga i la indústria audiovisual deixa de pensar en tu. A la sèrie, els personatges es diuen com elles, les imatges de la seva infància formen part de l'arxiu familiar i algunes de les vivències són reals i unes altres són mentida. Una de les decisions artístiques que van prendre a l'hora de fer aquest retrat ple de frustració i desencant va ser no esmentar explícitament la sèrie que les va fer famoses. "Volíem intentar que no sortís el nom de Polseres vermelles. La gent que la va veure ja sabrà de què parlem, però qui no l'hagi vist no tindrà ni idea que ens hi referim i no passa res", explicava Joana Vilapuig en una entrevista recent amb l'ARA. Amb l'eliminació d'aquest detall i la barreja de ficció i realitat, les germanes Vilapuig construeixen un discurs que aspira a ser universal i no quedar-se en un cas concret o excepcional.
Abans d'estrenar Selftape, Filmin ja havia jugat la carta de l'autoficció amb les seves dues primeres produccions pròpies, Autodefensa i Doctor Portuondo. La primera, creada per Belén Barenys, Berta Prieto i Miguel Angel Blanca, va mostrar la cara B de l'autoficció: quan l'audiència identifica totalment ficció i realitat i, a més, critica la sèrie des d'un punt de vista moral. Barenys i Prieto es van veure envoltades de polèmica per fer un retrat de dues noies modernes de Barcelona que no demanen permís per viure com volen. Les actrius i creadores s'obrien en canal per mostrar també les seves inseguretats i pors. L'autoficció de Doctor Portuondo, en canvi, és una mica menys invasiva: Carlo Padial va adaptar en format sèrie la seva novel·la inspirada en el psiquiatre real amb qui va fer teràpia durant anys. El creador posava una barrera més en la seva autoficció optant perquè el personatge del pacient, el seu alter ego, l'interpretés l'actor Nacho Sánchez.
Els altres dos grans exponents de l'autoficció espanyola sorgeixen d'El Terrat, Maricón perdido i Mira lo que has hecho. L'escriptor Bob Pop va utilitzar la dramèdia per reflexionar sobre la seva vida, la d'un adolescent gai i gras que després d'anys de bullying va acabar trobant el sentit de la vida en la cultura, mentre que Berto Romero va optar per la comèdia per fer una versió deformada i lliure de la seva paternitat. El còmic català és un gran defensor d'autoficció, una eina que utilitza des de l'inici de la seva carrera. "Soc un monologuista i és la meva feina: pujo a l’escenari i m’ho estic inventant tot, és la meva vida real amb coses que m’invento", explicava a l'ARA fa temps. Amb tot, Romero, que ha assegurat que no li importa que l'espectador confongui realitat i ficció, avisava els que creuen que el que veuen en pantalla és 100% real: "La meva vida no és prou interessant per fer-ne una sèrie; si ho fos, l’estaria vivint".
