Carlo Padial: "Tinc tanta por a l'exterior que és a teràpia on em sento còmode"

Aquest divendres s'estrena el primer títol de producció pròpia de Filmin, la comèdia Doctor Portuondo, minisèrie basada en la novel·la, del mateix títol, que Carlo Padial va publicar el 2017. Sis episodis que recorden l'experiència de l'escriptor fent teràpia amb un psicoanalista i que combina lúcides lliçons de vida amb renecs, experiències i acusacions inesperades. Un singular combat entre la neura i el mètode narrat en primera persona per Padial, també director de la sèrie.

Mentre veia Doctor Portuondo vaig recordar una sèrie que també anava sobre teràpia, El grupo.

— No la tinc controlada. De fet, no he vist cap sèrie que es mogui en aquests paràmetres, si de cas alguna pel·lícula...

La feien a Telecinco l'any 2001. T'ho comento perquè tenia un color molt càlid i en canvi la teva és força fosca.

— Tinc la sensació que el llibre és més lluminós que la sèrie. La novel·la ve d'una tradició de comèdia que parla de fatalisme, amb un fons divertit i paràboles sobre la vida. En certa manera s'acosta a l'humor jueu sense que jo ho sigui. En canvi, la sèrie té un to que pràcticament és de pel·lícula de terror, més irreal i fosc.

Dos Doctor Portuondo diferents, el de la sèrie i el de la novel·la.

— De fet són tres, perquè n'hi ha un primer que és la persona que va ser el meu terapeuta. Quan el vaig conèixer jo era jove i estava en un moment concret, després vaig escriure el llibre i era en un altre moment, faltava poc perquè nasqués el meu primer fill i tenia una mena de vocació per demostrar el meu enginy per sobre de tot. Ara, en canvi, estic en un punt en què l'humor ja no és l'únic que m'interessa i soc més pessimista. Diria que la sèrie reflecteix aquesta altra visió, Doctor Portuondo és una comèdia psicològica que mira a les pel·lícules de fantasmes.

Aquí és on entra certa claustrofòbia?

— Totalment, sempre m'han agradat els espais tancats. Quan em van oferir el projecte em van explicar que seria una sèrie petita i que rodaríem pocs exteriors. Per mi no va ser un problema, tot el contrari. Un dels meus gèneres favorits, comptant qualsevol expressió artística, són les obres de teatre que van de lluita de cervells, de relacions d'esclavitud mútues que s'estableixen en espais minúsculs. Aquest és el meu món, si hagués de fer una pel·lícula sobre, jo què sé, una guerra, no sabria ni on col·locar la càmera.

La teva és la primera sèrie pròpia de Filmin. Una responsabilitat?

— I tant! Quan entro en un nou projecte sempre espero no fer el ridícul, que acabi sortint una cosa que estigui prou bé. A Doctor Portuondo vaig començar amb aquest plantejament tan neuròtic, però el resultat ha acabat sent el que plantejàvem: la sèrie s'assembla molt al que volíem fer. He tingut la sensació de visualitzar molt bé el procés des que feia el guió.

Parlant del guió, que està basat en la teva novel·la: segur que t'han tombat textos pensats per a sèries i, en canvi, s'ha fet una sèrie d'un que no estava pensat per ser-ho.

— Absolutament. Em moc molt per impulsos creatius, per això mai havia pensat que la meva novel·la pogués ser una sèrie, tot i que avui dia sembla més fàcil escriure un llibre i adaptar-lo que no pas escriure un guió i que te'l comprin. Costa molt aixecar guions originals; en canvi, hi ha una febre per comprar els drets de pràcticament tot.

Quan et van comprar Doctor Portuondo vas posar alguna condició innegociable per fer-la?

— No, no, en cap cas. A més, he tingut llibertat total i absoluta en tot. La llibertat de la qual parla la filosofia de Filmin i que es veu al seu catàleg l'han traslladat a l'hora de produir.

El Martí Sales deia en una entrevista que no s'acaba de fiar d'algú que creu que no necessita teràpia.

— Hi ha un component cultural que tira enrere. Sovint la teràpia s'ha vist amb certa desconfiança, sobretot si parles amb la generació de sobre nostre. La meva mare era esteticista i, traient-li importància, deia que el seu saló era una consulta de psicologia. Pel que fa a mi, avui mateix parlava amb una psicoanalista, perquè estic valorant tornar a fer-ne, i pensava com estic de content, allà. Tinc tanta por a l'exterior que és a teràpia on em sento còmode. És un entorn civilitzat i no salvatge com el carrer. La teràpia és una eina d'autoconeixement que posa la paraula al centre, i això és realment atractiu.

I com era l'entorn que creava Portuondo?

— Era un tipus que es movia en el terreny de les contradiccions dinàmiques. Va identificar de seguida que jo era un Èdip narcisista que només sap defensar-se quan hi ha poca gent a l'habitació, llavors em va posar en un espai en el qual sabia que em podia sentir incòmode: una teràpia de grup. Era una mena de lliçó simbòlica. Portuondo tenia coses molt curioses, barrejant moments zen amb d'altres molt grollers. Podia estar fent bromes d'una tonalitat molt dubtosa i alhora donar-te una lliçó de vida finíssima. Els seus contrastos són una mica com és la vida.

Com el recordes al Portuondo?

— Un savi a la manera llatina [era cubà]. Expressava els seus coneixements d'una manera que sovint et deixaven al·lucinat.

I tu, com t'has reconegut a la sèrie?

— Veure un actor fent de mi mateix em provoca una sensació molt estranya, però també em passa quan em veig a la tele. Hi ha un joc de miralls que li va molt bé a la sèrie. Tot això que faig és un intent d'explicar-me a mi mateix qui soc, perquè les coses que dic sempre són de veritat. Vull ser molt sincer, tot i no tenir una necessitat exhibicionista, encara que explico que el meu avi era rodamon, o altres fets que han suposat un gran problema per a mi, i ho faig davant de tothom, amb desconeguts escrivint comentaris a YouTube.

A la sèrie en Portuondo diu que com més conscients ets més pateixes. Millor no ser gaire llest, doncs.

— Sempre deia que no ser gaire intel·ligent era una cosa bona, perquè no t'adonaves gaire de les coses. Com més veus, pitjor ho passes. Al llibre apareix que el Portuondo m'ho avisava moltes vegades: "Estàs segur que vols saber tot això de tu i la teva família?" Pots pagar un preu molt alt per ser massa conscient de les coses, però per a algú com jo, que ja tenia dificultats per tirar endavant, no hi havia gaire alternativa. Per a mi va ser una eina molt necessària per tramitar les coses més immediates. Tenia problemes molt bàsics per poder viure i la psicoanàlisi em va ajudar. Em va donar eines per ser una mica més fort.

Doctor Portuondo és un al·legat a fer teràpia?

— M'agradaria que la sèrie fes pensar sense ser alliçonadora. En cap cas és un al·legat; de fet, molta gent creu que és una mirada escèptica i crítica a la teràpia. Jo sobretot volia compartir la figura del Portuondo, la sèrie té aquesta funció purament pràctica de "vaig conèixer aquesta persona i vull que la conegueu tots". I una vegada allà ell et porta cap a la catarsi.