David Jiménez: “Les clavegueres no funcionen sense periodistes”

Entrevista al periodista i exdirector d''El Mundo, que publica 'El director'

David Jiménez (Barcelona, 1971) va arribar a la direcció d’El Mundo després de dues dècades de reporterisme. Va sobreviure un any en la direcció del diari pressionat per la Moncloa i l’Íbex en el marc de la crisi de la premsa tradicional que regala els continguts a la web i prefereix nomenar governs abans que fiscalitzar la seva actuació. Jiménez ha trencat la llei del silenci corporatiu amb El director (Libros del KO).

El llibre és el descobriment de la putrefacció del negoci. ¿Va arribar-hi amb una visió ingènua?

Sí, perquè jo feia 20 anys que feia reporterisme i cobria conflictes, revolucions i desastres naturals. O sigui, el periodisme més romàntic que hi ha, perquè està allunyat dels despatxos, de la política, de les pressions. Això et permet exercir-lo en absoluta llibertat. Quan em llancen com un paracaigudista en un despatx de poder com és el de director d’ El Mundo, descobreixo de sobte que el periodisme té un altre costat més fosc, molt lligat al poder econòmic, i molt sotmès al poder polític.

¿No s’ho esperava?

Mentiria si digués que jo pensava que el periodisme era absolutament pur, sense pressions ni influències. Però és veritat que em sorprèn que ho sigui tan poc. Cal pensar que jo arribo a la direcció d’ El Mundo el maig del 2015 en un moment delicat per al govern de Mariano Rajoy. Acaba d’emergir Podem. El conflicte a Catalunya comença a estar en un moment de molta tensió. I el govern havia ensumat la debilitat dels mitjans.

Quin és el primer xoc amb la capacitat d’intromissió econòmica i política?

Dos mesos després d’arribar em ve un dels nostres periodistes d’investigació i em diu que té la interlocutòria de Bárcenas en la qual acusa els quatre presidents del Partit Popular d’haver sigut conscients que hi va haver una comptabilitat paral·lela i que això s’utilitzava per comprar voluntats. Aquest dia tenim un acte al nostre diari econòmic, Expansión, en el qual se suposa que jo he de conèixer Mariano Rajoy i la plana major del govern. Però jo decideixo publicar aquesta informació igualment a la web. I comencen les peticions perquè retiri la peça. Crec que és aleshores quan, tant el poder polític com les persones dins de l’empresa amb voluntat de controlar el contingut editorial, descobreixen que s’han equivocat de persona i que no seré tan manejable com ells esperaven. A partir d’aquí s’inicia una batalla interna pel control del diari en la qual jo intento resistir totes aquestes pressions, i que acaba amb la meva destitució.

Ha de triar, diu, “entre el poder o la veritat, o entre els diners i el periodisme”.

Torno a la fragilitat dels mitjans després d’aquests anys de crisi. Les tirades de paper quan jo vaig arribar ja s’havien reduït en el cas d’El Mundo més d’un 60%. En aquell moment el poder decideix utilitzar la seva força per doblegar-los. I quina millor manera que el que en dic “els acords”, pactes interns a partir dels quals les grans empreses, institucions i governs donen als mitjans més diners del que els corresponen per audiència a canvi de silencis, de cobertures amables i de protecció.

Però el poder sempre ha intentat intervenir en la premsa. El problema també és del model de negoci dels grans diaris espanyols que regalen la informació i són part d’un poder que els ha corcat.

La premsa tradicional a Espanya, en comptes de vigilar el sistema, comet l’error de convertir-se en part d’aquest sistema. Una de les claus del que ha passat és la covardia del periodisme espanyol. Perquè jo venia de cobrir la Xina, el Vietnam, Birmània... Per no parlar de Corea del Nord, on els periodistes per criticar el govern anaven a la presó 20anys. A mi el que em sorprenia al tornar a Espanya és que hi havia gent que per una tertúlia venia la seva integritat periodística. Els periodistes rebien instruccions des de la Moncloa del que havien de dir a les tertúlies. En els anys que jo descric, que són els anys de Mariano Rajoy, el periodisme es va rendir davant el poder. És una de les vergonyes que l’ofici ha d’admetre, i aprendre d’aquells anys perquè no torni a passar.

El llibre és un cop al corporativisme periodístic.

Ha caigut malament a la premsa espanyola, perquè els periodistes estem molt acostumats a criticar tothom. Però... i quan parlem de nosaltres? Quan fem autocrítica? A la premsa espanyola hi ha hagut una llei del silenci. Aquí els periodistes estem tot el dia demanant regeneració als polítics. Però ¿què hi ha de la regeneració de la premsa? Perquè la gent torni a confiar en nosaltres hem de ser els primers a netejar casa nostra.

Admet que El Mundo no va saber rectificar els seus errors quan Pedro J. es va obsessionar en tenir raó malgrat la realitat. ¿La manca de reacció interna va acabar amb el nervi periodístic del que havia sigut un gran diari?

El Mundo va contribuir, sobretot en els seus primers anys i amb els seus errors, a revelar grans escàndols i corrupcions. Tot això en certa manera s’esvaeix amb l’11-M. Jo crec que aquest és el gran error que comet el diari. Al principi creient-nos que hi havia hagut una conspiració i contaminats pel que llavors ja eren les clavegueres. Llavors ja teníem comissaris i policies i agents del ministeri de l’Interior desinformant la premsa per avançar la seva pròpia agenda. Nosaltres caiem víctimes d’aquest parany.

¿Víctimes o còmplices? Hi ha hagut molts periodistes que han forjat la seva carrera sent peces del poder i publicant dossiers de les clavegueres.

Les clavegueres no podrien haver funcionat sense la complicitat i col·laboració de periodistes. Tot i que Villarejo i d’altres podien seguir sent fonts del diari, els periodistes sí que intentaven diferenciar informació contaminada de la veritable. Però havíem arribat a un punt en què això era difícil de fer, perquè la policia estava fabricant informes a la carta per a la premsa. Recordo haver rebutjat dues vegades un informe sobre el finançament de Podem a l’estranger. I veure’l aleshores en altres mitjans: les clavegueres sempre trobaven algú disposat a publicar aquesta informació.

Sobre Catalunya, ¿van col·locar informació contaminada?

L’any que jo vaig estar de director no recordo cap història de Catalunya que publiquéssim que fos mentida. El diari El Mundo és un diari de Madrid, editorialment contrari a la independència, per descomptat. En aquella època nosaltres vam criticar molt la inactivitat i la falta de cintura política de Mariano Rajoy. Però, d’altra banda, vam ser també molt crítics amb la Generalitat i les accions unilaterals que s’estaven duent a terme. La meva conclusió era que a la gent només li agrada la veritat que s’adapta al que ja pensa, a les seves idees. De la mateixa manera que cal criticar els mitjans, necessitem lectors que acceptin informacions que no s’ajusten exactament al que pensen.

Com a director, ¿va reforçar només les creences dels lectors?

No només a El Mundo, sinó a la majoria dels diaris, el que hi ha hagut és por als mateixos lectors. El periodisme ha de ser valent amb al poder, però també amb els seus lectors, i enfrontar-los a veritats incòmodes. Si no, estàs fent un pamflet. Quan era director d’ El Mundo, anava al quiosc a dialogar amb els lectors. I em sorprenia molt com s’estava tornant a obrir la bretxa ideològica de les dues Espanyes.

El Mundo havia contribuït molt a aquesta bretxa ideològica.

El Mundo de la primera etapa, no. Quan neix és un diari centrat, liberal, amb columnistes de dretes i d’esquerres. Però arriba un moment que pren una decisió estratègica, per a mi, equivocada. L’ Abc sembla estar feble i es pren la decisió de fer un gir del diari cap a la dreta. Jo intento convèncer l’empresa de tornar-lo altra vegada al centre, però la decisió empresarial no és només anar encara més a la dreta, sinó fer un diari intencionat, en què la informació i l’opinió ja es barregen d’una manera que a mi em sembla que no és ètica. I aleshores hi ha una batalla interna que clarament perdo.

La batalla té a veure també en com monetitzar la venda d’informació en l’era digital. Si no es cobra pel periodisme, quedes en mans d’aquests acords que et fan fràgil.

En els anys de Rajoy, i en tot just tres anys i mig, s’acomiaden quatre directors d’El Mundo, la qual cosa és un rècord sense precedents. Un pot pensar que això és casualitat, que tots eren terriblement dolents, o bé que hi va haver una operació per sotmetre aquest diari. És evident que cap d’aquests directors probablement haurien pogut ser acomiadats si el diari hagués estat en una situació econòmica sanejada. L’única manera de fer que un mitjà sigui independent al cent per cent és fer que depengui dels seus lectors. Si depens d’El Corte Inglés o de Telefónica perquè t’arreglin el pressupost a finals d’any... Això al final es fa a canvi de favors.

Aquesta hibridació entre el poder i el periodisme la representa bé Pedro J. i altres periodistes de la Transició, que aspiren a nomenar governs.

Al llibre els anomeno ministroperiodistes. No volen explicar al seu lector qui serà el pròxim ministre de l’Interior, volen nomenar-lo. No es conformen amb exercir el periodisme, volen fer política i participar en les intrigues del poder. Al final, barrejar les dues coses et porta a no fer ni política neta ni periodisme net. Molts dels vincles amb el poder econòmic i polític venen de la dictadura, per cert. I no s’han trencat del tot.

Una de les poquíssimes coincidències que té amb el Cardenal, el seu conseller delegat, és sobre com tractar Catalunya.

Estic a favor del dret de tot el món a emancipar-se. He cobert moltíssims processos secessionistes, al Tibet, al Caixmir, a Timor, a Sri Lanka. Què passava en el cas de Catalunya? Que jo estava convençut que no hi havia una majoria social suficient perquè els partits independentistes anessin a buscar aquesta via en el moment en què ens trobàvem. Tinc amics catalans que em van dir en el seu moment que la posició del diari era massa intransigent. Accepto la crítica, és possible.

¿Admet que van ser intransigents, doncs?

Recordant les portades, crec que eren informatives. Que els nostres editorials eren crítics amb el que estava passant i les accions que s’estaven prenent des de la Generalitat, des del Parlament. Però no crec que incendiessin la situació. No recordo una portada en què nosaltres manipuléssim el que estava passant a Catalunya.

A la seva en època potser no, però hauríem de repassar portades incendiàries en què s’atribuïa a Xavier Trias un compte corrent a Suïssa.

Això és anterior a mi.

En tot cas, en els temes lingüístics, sap que Catalunya és molt més porosa del que molts mitjans mostren.

¿No creu que passa als dos llocs? Hi ha una incomprensió i un estereotip alimentat tant en mitjans catalans cap al que és Madrid com en mitjans de Madrid cap al que és Catalunya. S’ha trencat el vincle entre Catalunya i Espanya d’una manera que serà molt difícil de reparar. Si els polítics a Madrid i la premsa no canviem l’aproximació al problema, d’aquí 20 anys a Catalunya tindrem un 75% d’independentisme i llavors no es podrà aturar.

Entre les funcions del director hi ha la gestió d’egos.

L’ego és un dels grans defectes del periodisme. Per començar, perquè ens ha impedit fer autocrítica.

Algú el va presentar a l’inici del seu mandat com el Suárez del periodisme. Com en surt?

He ascendit altra vegada a reporter. Al final, el lloc de director d’un diari gran com era El Mundo requereix una capacitat per empassar-se coses que jo no tinc.

Una part de la redacció està molt dolguda pel que explica.

Si algú té legitimitat per criticar el llibre són els periodistes d’ El Mundo. Però el llibre parla de manera admirable també de companys i reconeix el paper que ha tingut el diari a favor de la democràcia i d’un periodisme combatiu. Crec que les queixes s’haurien de dirigir no gaire lluny de la redacció: només cal agafar l’ascensor cinc segons, pujar una planta i trobar-hi els directius que han acomiadat la meitat de la plantilla aquests últims anys.

¿Estem parlant del Cardenal?

Tothom hi surt amb noms i cognoms: polítics, empresaris, el rei i altres periodistes. En canvi, he decidit utilitzar sobrenoms per a la gent que encara treballa a l’empresa. Em sembla que els noms són irrellevants per a la història en aquest cas. L’important és com es va fer aquesta operació per controlar la premsa, amb quins objectius, i quines han sigut les conseqüències per al periodisme i per a la democràcia del país. En essència, el llibre explica l’absoluta necessitat que un país democràtic tingui una premsa lliure i independent.

I sostenible econòmicament.

Les dues primeres són impossibles si no tens la segona. Mentre els teus caps siguin empresaris de l’Íbex o polítics poderosos, mai seràs del tot lliure.

EDICIÓ PAPER 16/11/2019

Consultar aquesta edició en PDF