Internacional 31/08/2022

Per què la mort de Gorbatxov explica la Rússia de Putin?

La seva arribada, i sobretot la seva caiguda, ha marcat la història recent d'un Kremlin ressentit

4 min
Mikhail Gorbachev, en una fotografia d'arxiu

La mort de Mikhaïl Serguèievitx Gorbatxov , l'últim president de la Unió Soviètica i un dels grans noms del segle XX, ha remogut la memòria de tot un país, Rússia, que precisament viu –i pateix– un període de temps convulsos, incerts i, probablement, transformadors. Curiosament, l'adeu de l'exmandatari de l'URSS arriba en un dels moments més crucials del mandat de Vladímir Putin, que, considerant la caiguda de la Unió Soviètica com "la catàstrofe geopolítica més gran del segle XX", va iniciar una guerra catastròfica a Ucraïna per, en part, recuperar l'honra global que, segons el president rus, el seu país va perdre ara fa 30 anys. Enmig d'aquest context, doncs, què suposa la mort de Gorbatxov? I què va suposar la seva figura per a la Rússia d'avui?

El misticisme rus

En primer lloc, l'adeu de Gorbatxov fa pensar el que no pocs russos comparteixen: que hi ha vessants de la política russa que posen el misticisme per davant del sentit de realitat i acaben creient en la reencarnació política. Andrei Gratov, últim portaveu de l’URSS, em va explicar l’estiu del 1998 –no pas sense ironia– que Stalin era una pulsió maligna de la vida russa que estava a punt de reencarnar-se. I, efectivament, al cap de poques setmanes el kagebista Vladímir Putin s’enfilava a l’onada del poder disposat a quedar-s’hi.

Què té a veure aquest misticisme amb un laic com Gorbatxov? Doncs que no pocs l’han vist com la reencarnació d’Aleksandr Kérenski, el primer ministre del govern provisional que va obligar a abdicar al tsar Nicolau II, i que després seria derrocat pel cop d’estat bolxevic de Lenin. Gorbatxov va arribar per democratitzar l’URSS i es va trobar amb el Partit Comunista amb les espases alçades, que acabarien derrocant-lo l’agost del 1991. Aparentment, el líder ultraliberal Boris Ielstin va sortir al carrer per salvar-lo, però el que va fer va ser rematar la mort política del president soviètic.

Un règim que no es doblegava

¿Gorbatxov podria haver fet alguna cosa per salvar-se? L’ideòleg franquista Gonzalo Fernández de la Mora formula una idea interessant. Quan un règim dictatorial entra en una fase de crisi aguda se li presenten quatre opcions: l’immobilisme, resistir a base de repressió i morts; la continuïtat diguem-ne perfectible, fent alguns canvis formals i cosmètics; la reforma, obrint les urnes, i finalment la ruptura, si cap de les tres anteriors estratègies ha reeixit. Gorbatxov va heretar la continuïtat i la va voler transformar en reforma sense tenir en compte els suports interns. I el procés va derivar en ruptura. L’URSS era un règim anomenat “hiperestable”. No es doblegava, no tenia cap flexibilitat. El seu destí era trencar-se.

Quan la incontinència verbal el va dur a proclamar que el Partit era "com un gos rabiós”, Gorbatxov ja havia perdut. El seu cap del KGB, Vladímir Kriutxkov, havia estat l’home clau de l'ambaixada soviètica a Budapest el 1956, quan els tancs russos van entrar a sang i a foc per aixafar la revolta democràtica. Kriutxkov va prosperar, i l’abril del 1989 Gorbatxov va detectar que era l’home que havia ordenat la repressió brutal contra els nacionalistes de Geòrgia amb desenes de morts. I Gorbatxov no es va estar d’encarar-se amb Kriutxkov, envoltats tots dos de dirigents. “Ah! Has sigut tu. Havies de ser tu. Ho has tornat a fer com a Hongria”. I Kriutxkov va formar part de la junta del cop d’estat del 1991.

Els nous pensaments, perseguits

Un règim així de corcat pel totalitarisme i la delinqüència mafiosa sorgida de les primeres lleis de tímida llibertat econòmica no tenia cap sortida pacífica, i l’home de màxima confiança de Gorbatxov, el cap de política de politburó Aleksandr Iàkovlev, abans del cop ja apostava per l’enfonsament del règim. En una entrevista del 1993 em va llegir un fragment del seu diari: “Llucifer és Llucifer, i la seva pota diabòlica encara aixafa i destrueix tots els brots de nous pensaments”. I tot seguit, mirant-me als ulls, em va deixar anar: “Com és que ens menyspreen tant els occidentals?"

Per què? Doncs perquè per als sectors econòmics occidentals més fonamentalistes i extractius la idea de la revenja, de la rendició incondicional, els semblava més rendible que no pas un Pla Marshall per a Rússia de remeis keynesians que Gorbatxov veia com l’última possibilitat de salvació. Més de 40 milions de persones empeses al llindar de la pobresa; 100 milions en precari; una inflació del 2500%; contracció d’un 70% del PIB. I segons l’ONU en un informe del 1999, gairebé deu milions de russos morts de desnutrició, alcoholisme, hàbits autodestructius. Tot un escarment delirant per haver estat imperi comunista. 

No li agradava Putin

Ja fora del Kremlin, Mikhaïl Gorbatxov va intentar en dues conjuntures presentar-se a les eleccions amb un programa clarament socialdemòcrata a l’estil escandinau. Molt pocs van entendre la proposta. Els últims anys, Mikhaïl Serguèievitx Gorbatxov es va dedicar a la seva fundació, l’únic espai de Moscou on la llibertat de pensament i d’expressió era total. Ni Putin mateix va gosar impedir cap acte ni conferència.

A Gorbatxov no li agradava Putin , però sabia que formava part de la maledicció històrica sempre inoculada al reformisme: la reforma fracassa, els que la fan fracassar intensifiquen les desigualtats socials, fins que arriba un redemptor que promet una modernització autoritària –la proposta de Lenin, la proposta de Putin— que acaba sent autoritarisme sense modernització. Gorbatxov en va ser alhora protagonista, testimoni i víctima.

stats