Internacional 13/02/2021

Líbia: una dècada esperant el govern més inútil

El país podria haver arribat a ser un lloc de somni, però s'ha convertit en un estat en descomposició

Karlos Zurutuza
5 min
Un home amb la bandera de Líbia durant una bombardeig prop de la ciutat de Ras Lanuf, el març del 2011
Disponible en:

Sant Sebastià“Hola, Wail. Com aneu per Trípoli?” “Doncs ja t’ho pots imaginar: Trípoli”. Són anys arrencant així una conversa per telèfon i la resposta és sempre tan previsible com eloqüent. Quan es compleix una dècada de la guerra, Trípoli continua sent sinònim de talls d’aigua o de llum, de combats entre milícies rivals, de bombardejos indiscriminats sobre la població civil o de segrestos de migrants per qui ningú mai no preguntarà. Tornarem amb el Wail després de rebobinar fins a l’any “zero”. El 2011, deu anys després de l’11-S i quan feia dues dècades que s’havia dissolt la URSS, començava amb un terratrèmol que va sacsejar els fonaments del Pròxim Orient i el nord de l’Àfrica i les seqüeles del qual se senten encara avui. A Líbia hi havia una guerra que vam tancar amb el pla del brutal linxament de Gaddafi. El que va venir després eren les guspires d’un curtcircuit del qual mai no ens hem preocupat gaire: aquí el consolat americà cremant a Bengasi (quan van matar l’ambaixador), allà l’aeroport de Trípoli cremant el 2014, i més enllà la capital del califat libi cremant el 2016. També hi havia gent, molta, morint al mar a l'intentar arribar a aquesta riba.  

Es podia haver fet molt més, i millor. Dos governs es disputen el poder a Líbia des del 2014: l’un a Trípoli, que compta amb el suport de l’ONU, i l’altre a Tubruq, a l’est del país. Parlant de l’ONU, va ser la tardor del 2015 quan uns correus electrònics filtrats al diari britànic The Guardian van revelar que Bernardino León, enviat de les Nacions Unides per a Líbia, exercia la seva tasca de mediador escorat cap al govern de l’est (el que no té el suport de l’ONU, ho han llegit bé). En un d’aquells missatges, León detallava al ministre d’Exteriors dels Emirats Àrabs Units una estratègia que “deslegitimaria per complet” el govern de Trípoli. En un altre, el malagueny mostrava la seva preocupació sobre com ocultar el fet que el seus patrocinadors estiguessin enviant armes a Líbia, en clara violació de l’embargament d’armes de les Nacions Unides. Lluny de contribuir a una solució, l’ONU va contribuir a enrocar encara més les posicions. Després del Leongate, el diplomàtic va renunciar al seu càrrec i va volar a Dubai el novembre del 2015, on va passar a cobrar mil euros diaris com a director de l’Acadèmia Diplomàtica dels Emirats. El silenci còmplice de gran part de la premsa internacional, unit a l’ensordidor ressò mediàtic de l’atemptat de París del novembre del 2015, va ajudar a estendre-hi un vel. L’ONU va prometre una investigació que mai no va arribar a veure la llum.

Mapa de la guerra de Líbia

Dos governs

El març del 2016 va desembarcar, literalment, l’executiu de Fayez al-Sarraj en una base naval de Trípoli. L’ONU va apostar aleshores per un govern aixecat sense l’aval dels libis, cosa que no va impedir que fos reconegut com “l’únic executiu legítim” del país. La seva presència física a Trípoli només va ser possible gràcies a una xarxa de milícies que inclouen notoris elements islamistes. El govern de l’est també compta amb el seu propi Parlament, tot i que les decisions caiguin a l'esquena de Khalifa Haftar, l’autoproclamat “mariscal”. Antic membre de la cúpula que va impulsar Gaddafi al poder, Haftar va ser reclutat per la CIA per convertir-se en el seu principal opositor des del seu exili a Virgínia (té la ciutadania nord-americana). Avui és el cabdill de l’est i d’una espècie de milícies que mantenen forts vincles amb la hidra salafista del xeic saudita Rabi al-Madkhali.

Un pòster estripat amb la fotografia de Muammar al-Gaddafi, a Sirte l'octubre del 2011

I no ens oblidem del teixit tribal libi. Després de la fractura del 2014, les tribus abans lleials a Gaddafi es van posar sota el paraigua del govern de l’est, que té el suport, entre d'altres, de França, Rússia, l’Aràbia Saudita, Egipte i els Emirats Àrabs Units. Per la seva banda, Trípoli compta amb Turquia i Qatar com a aliats més sòlids. Després d’un lustre en què la balança no s’inclinava cap a cap dels dos executius (l’Estat Islàmic va ser present durant aquest període, amb la seva capital a Sirte), Haftar va llançar una brutal ofensiva sobre Trípoli l’abril del 2019 amb cobertura aèria i logística dels Emirats Àrabs Units. L’avanç va ser molt ràpid i els bombardejos sobre la població civil indiscriminats. Europa volia demanar a Haftar que reculés, però França ho va impedir fent una gira per les capitals europees i activant totes les eines diplomàtiques disponibles. Va ser fàcil, principalment perquè les eleccions parlamentàries de la Unió Europea (el maig del 2019) van omplir Brussel·les de polítics que comparteixen la visió d’Emmanuel Macron sobre Líbia, entre els quals Josep Borrell, el cap de la diplomàcia europea. La blitzkrieg del mariscal només es va desinflar quan la tecnologia militar turca va deixar els drons dels Emirats a terra.

Una solució insuficient

L’últim intent d’encaminar les aigües arriba ara de la mà de la Missió de les Nacions Unides a Líbia (UNSMIL). L’organisme va convocar les parts bel·ligerants líbies a Tunis el novembre passat en l’anomenat Fòrum del Diàleg Polític Libi: 75 representants dels dos executius van signar un full de ruta que passava per la redacció d’una Constitució, unes eleccions el desembre d’aquest any i la divisió administrativa del país en tres regions: Trípoli (oest), Cirenaica (est) i Fezzan (sud-oest). El cert és que ja existeix una divisió física entre l’est i l’oest, unes espècie de Teló d’Acer, amb les seves trinxeres i filats, que s’estén des de Sirte, al centre del país, fins a la inhòspita Jufra, enmig del desert libi. Però continua sense haver-n’hi prou.  

Tornem amb el Wail, el tripolità que mencionàvem al principi. És membre del Consell Suprem Amazic i volíem saber la seva posició sobre tot això: “Cap de les minories del país (amaziga, tubu i tuareg) té possibilitats reals de representació davant de la majoria àrab, per la qual cosa no permetrem ni una sola urna en la nostra regió”, deia el Wail. També demanen una quarta regió al nord-oest, on els berbers són majoria.  

Tot sembla massa complicat, però podria ser molt més senzill. Líbia té les reserves de petroli més grans de l’Àfrica, a més d’aigua fòssil i enormes recursos minerals. És molt a prop d’Europa, compta amb un potencial turístic enorme i també amb una xarxa de ports amb què molts somiarien. Amb una població que amb prou feines frega els sis milions, descobrim un país que, si se’l deixa en pau, podria governar amb èxit fins i tot el més inútil. Però no els ho permeten.

2011-2021: deu anys de conflicte a Líbia
  • 15 de febrer del 2011 Animades per les revoltes de la Primavera Àrab a Tunísia i Egipte, esclaten les protestes contra el règim de Gaddafi, que és assassinat el 20 d’octubre en una emboscada rebel. Tres dies després, el Consell Nacional de Transició (CNT) rebel declara Líbia “alliberada”.
  • 11 de setembre del 2012 Assalt jihadista al consolat dels Estats Units a Bengasi.
  • Maig del 2014 Ofensiva del general Haftar contra grups jihadistes a Bengasi. Nacionalistes i islamistes competeixen pel poder, al juny se celebren eleccions amb baixa participació i s’elegeix un Parlament dominat pels antiislamistes. Les milícies encapçalades per islamistes disputen els resultats i assalten Trípoli a l’agost, i tornen el poder a les autoritats de transició. El Parlament electe es refugia a la ciutat de Tubruq, a l’est. El país té dos governs i dos Parlaments. Després de mesos de negociacions i pressions internacionals, els legisladors de les cambres rivals pacten establir un Govern de l’Acord Nacional (GNA). El març del 2016 el cap del GNA, Fayez al-Sarraj, arriba a Trípoli però Haftar es nega a reconèixer-lo.
  • Juliol del 2017 Haftar anuncia “l’alliberament” de Bengasi dels jihadistes.
  • Gener del 2019 Haftar ocupa els jaciments petroliers i a l’abril llança una ofensiva sobre Trípoli.
  • 5 de febrer del 2021 Abdul Hamid Dbeibah, elegit primer ministre sota el paraigua de l’ONU.
stats