Kaïs Saïed es perfila guanyador de la crisi política a Tunísia

TunisA mesura que van passant les hores i es van posicionant els diversos actors nacionals i internacionals, cada cop és més clar que el president tunisià Kaïs Saïed és el guanyador de la crisi constitucional que ell mateix va provocar diumenge a la nit. Saïed, un polític inclassificable elegit el 2019, va sacsejar el panorama polític del país a l'assumir tots els poders, destituir el primer ministre i congelar l'activitat del Parlament durant 30 dies en una forçada interpretació de l'article 80 de la Constitució. Aquesta provisió permet al president adoptar “mesures excepcionals” en cas d'un risc imminent per a la seguretat del país.

L'escenari d'una confrontació civil s'allunya del país després que la primera força al Parlament, els islamistes moderats d'Ennahda, hagin fet marxa enrere i hagin desconvocat les protestes davant la seu parlamentària. Ahir dilluns es van viure escenes de tensió entre seguidors del president Saïed i militants d'Ennahda, i entre aquests i la policia. Després d'una reunió del seu màxim òrgan de govern, Ennahda ha emès un comunicat en el qual continua denunciant “el cop d'estat” de Saïed i animant la societat a defensar la democràcia, però a la vegada fa una crida al diàleg per resoldre la crisi.

En la mateixa línia, el fins ara primer ministre, Hichem Mechichi, ha trencat el seu silenci des de diumenge per acceptar la seva destitució i assegurar que ajudarà a fer el traspàs de poders. Durant les hores posteriors al cop de força, s'havia especulat amb la possibilitat que Mechichi reunís el seu govern i es declarés en rebel·lia. La pugna entre Saïed i Mechichi, aliat d'Ennahda, per la delimitació dels seus poders en un sistema amb un poder executiu bicèfal es troba a l'arrel de la crisi actual. Fa mesos que Saïed es va negar a sancionar la remodelació del gabinet de Mechichi argumentant que no havia estat consultat.

Els moviments a l'escena internacional també són favorables a Saïed, o almenys li donen prou marge de maniobra per negociar amb els altres actors polítics des d'una posició de força. Si bé la primera reacció d'una potència, la de Turquia, va ser censurar les seves accions, les següents han avalat les seves tesis, com és el cas de l'Aràbia Saudita, o almenys s'han posat de perfil, com és el cas dels Estats Units i França, dos països amb molta capacitat d'influència dins de Tunísia. El secretari d'Estat nord-americà, Anthony Blinken, va parlar per telèfon amb Saïed i li va transmetre el suport de Washington i la importància que al país es garanteixin els drets i les llibertats. El dia anterior, la Casa Blanca ja havia marcat posició al negar que s'hagués produït un cop d'estat.

El polític heterodox

Amb la seva jugada, Saïed, de 63 anys, ha demostrat un cop més que és un polític tan heterodox com imprevisible. El seu ascens ja va ser fulgurant i inesperat. Un mes abans dels comicis no figurava entre els favorits, ja que només comptava amb el suport d'un grup reduït d'entusiastes seguidors, molts d'ells exalumnes de les seves classes de dret constitucional. Finalment, Saïed va acabar imposant-se a la segona volta amb més del 70% dels vots, una victòria sense precedents per aclaparadora.

Per les seves posicions conservadores en qüestions morals –dona suport a la pena de mort i és crític amb els drets dels homosexuals–, alguns mitjans el van qualificar d'"islamista", o fins i tot "salafista". No obstant això, la seva descarnada guerra amb Ennahda ha servit per desmentir les dues etiquetes. Més aviat, el president és un líder populista, hostil a la democràcia representativa i els partits polítics, que defensa una espècie de democràcia directa de base local, que alguns analistes han comparat amb la doctrina teòrica dels soviets comunistes.

La seva agenda és tan radical que no compta amb cap suport entre l'elit econòmica de país. "No crec que Saïed se surti amb la seva, no pot governar sol. Li caldrà el consentiment de les elits establertes o almenys de [el sindicat] UGTT. Sense ell, no pot governar les masses", sosté l'investigador Mohamed Dhia Hammami. Ara bé, no està gens clar que Saïed pretengui mantenir els seus poders absoluts i suprimir la democràcia representativa, una ambició que difícilment els països podrien acceptar. És probable que es conformi amb poder nomenar un primer ministre fidel passant per damunt del Parlament, és a dir, convertint el sistema polític en plenament presidencialista. Ningú més enllà del seu reduït cercle de confidents sembla capaç de predir quins són els seus plans. Quasi tres anys després de vèncer les eleccions, l'impertèrrit president Saïed continua sent un misteri per als mateixos tunisians.