Internacional 08/06/2023

La guerra hidrològica, un mètode de destrucció habitual en la història militar

Les inundacions artificials, com la provocada per la voladura de la presa de Nova Kakhovka, té precedents que es remunten ja al segle XVI

5 min
La presa de Mohne a Renània del Nord-Westfàlia després de ser bombardejada per l'esquadró número 617 de la RAF, més conegut com els Dambusters, durant l'operació Chastise. La imatge va ser descoberta als arxius alemanys després de la guerra.

LondresLa destrucció aquest dimarts de la presa de Nova Kakhovka, al riu Dniéper, evoca altres episodis semblants, sobretot de la Segona Guerra Mundial a Europa. Però, de fet, tenen una llarga tradició en la història militar. Ja entre els anys 1500 i el 2000 un terç de les inundacions sofertes al sud-oest dels Països Baixos van ser originades per l'home durant el decurs de conflictes bèl·lics, segons es recollia en un article acadèmic publicat el 2015 a Hydrology and Earth System Sciences, revista de la Unió Europea de Geociències (EGU). Aquesta mena d'operacions es coneixen amb un nom ben concret: guerra hidrològica.

L'episodi d'Ucraïna té un precedent relativament poc conegut: Stalin va enviar un escamot de la policia secreta, NKVD, a volar la presa de Zaporíjia el 29 d'agost del 1941. Oficialment, pretenia frenar l'avenç de les tropes nazis. Les inundacions van deixar entre 20.000 i 100.000 morts, segons les diferents estimacions dels historiadors.

Un antecedent immediat de l'acció ordenada per Stalin va tenir lloc el juny del 1938, durant la segona guerra xinesa-japonesa. Pel que fa a la pèrdua de vides i l'àrea geogràfica afectada, és l'acte militar mediambiental més bàrbar que mai hagi comès l'home. En el seu intent de frenar l'avenç cap a l'oest de l'exèrcit japonès al sud del riu Groc, els nacionalistes xinesos van volar-ne els dics. Des del punt de vista operatiu, l'èxit va ser marginal, però va causar enormes pèrdues de vides com a resultat d'inundacions directes, malalties i fam. Les xifres oficials de Pequín situen el nombre de morts en més de 800.000.

Primer la pràctica, després el nom

La pràctica de destruir preses, així doncs, va començar molt abans que tingués un nom. Perquè no va ser fins al 1957 que el cap d’enginyers dels Estats Units no la va batejar com a guerra hidrològica en el número 1 del Military Hydrology Bulletin, publicat a Washington. S'hi pot llegir quina és la finalitat: "Crear devastadores riuades, aïllar tropes, tallar les línies de subministraments, dificultar la travessa de rius i alterar els horaris militars".

En tant que la història sempre l'escriuen els vencedors, un dels actes de guerra hidrològica més terribles de la Segona Guerra Mundial ha sigut recordat a bombo i plateret fa escassament dues setmanes per part d'alguna premsa britànica. La nit del 16 a 17 de maig es van complir 80 anys del que al Regne Unit es coneix com a Dambusters raid o també Operació Chastise. L'esquadró 617 de la RAF, format per 19 bombarders Lancaster, es va enlairar de la base de Scampton amb l'objectiu de destruir tres preses de la conca del Rhur, a Alemanya: la de Möhne, la d'Eder i la de Sorpe. Només van ser danyades les dues primeres. A causa de la boira, un dels bombarders va atacar-ne una tercera, a Bever.

L'operació Chastise va acabar amb 53 tripulants morts; tres van ser capturats. L'atac va provocar inundacions catastròfiques. Dues centrals hidroelèctriques van ser destruïdes, diverses més van quedar malmeses i les fàbriques i mines van ser destrossades juntament amb carreteres, ferrocarrils, ponts i granges. Es calcula que van morir 1.600 civils. La riuada generada en el cas de la presa de Möhne va ser de 94.000 metres cúbics per segon en el seu pic. Només cal pensar que un metre cúbic d'aigua té una massa equivalent a mil quilos, una tona, per copsar la capacitat de destrucció de l'onada que va generar. Els danys provocats arran de la destrucció de la presa del Dam van ser similars.

Des del 1944 i fins al final de la Segona Guerra Mundial van tenir lloc nombroses operacions d'inundació. Entre gener i febrer de 1944, els nazis van provocar una riuada al riu Garigliano quan les tropes britàniques van intentar travessar-lo, a uns quinze quilòmetres al sud de la ciutat de Cassino, escenari d'una de les batalles més sagnants de la invasió aliada d'Itàlia. També van fer una altra intervenció al riu Ay, a França, el juliol del mateix 1944, amb l'objectiu de defensar les posicions de Saint-Lo, un important centre de comunicacions a Normandia. En aquesta ocasió van crear un llac artificial de quasi dos metres de profunditat, inundació que va ser d'ajuda substancial per a la defensa, i que va fer molt més difícil l'avenç nord-americà.

Els exemples de guerra hidrològica en els darrers trenta mesos de la Segona Guerra Mundial són nombrosos. Altres escenaris van ser els aiguamolls de Pontine, a Itàlia (a càrrec dels nazis); la inundació de l'illa de Walcheren, als Països Baixos (a càrrec dels britànics) o també el desbordament del riu Ill, a l'Alsàcia francesa (provocat pels nazis).

Imatge dels atacs aeris de la presa de Hwachon, Corea, l'abril i el maig del 1951.

I l'experiència apresa a Europa es trasllada, immediatament, a la guerra de Corea. En aquest cas, a la presa de Hwachon, exemple especialment destacable perquè il·lustra no només la utilització d'inundacions artificials com a tàctica militar, sinó també les mesures defensives per contrarestar-les.

Després d'una primera inundació provocada pels nord-coreans, que va posar en perill les operacions de les Nacions Unides i la seguretat dels dos ponts que havien establert les seves forces per travessar el riu Pukhan, a uns trenta quilòmetres per sota del Paral·lel 38, els nord-americans van bombardejar les comportes per evitar que l'embasament s'omplís de nou preveient, així, una futura i nova utilització de la presa com a arma de guerra.

Qui és el culpable?

Amb aquests pocs exemples, la història podria demostrar que són els russos els actors més probables de la voladura de Nova Kakhovka. En aquest sentit, el general Richard Barrons, màxim cap militar del comandament britànic entre el 2013 i el 2016, ha fet aquest dimecres un exercici interessant, per bé que a favor. En declaracions a la BBC ha assegurat: "Si jo fos un general rus, [la destrucció de Nova Kakhovka] és el tipus de coses que hauria estat molt temptat de fer, sobretot si pensés que això millora materialment la meva capacitat per mantenir les parts occidentals de la Ucraïna ocupada". I ha seguit: "Si jo fos un general rus, clarament, en primer lloc, hauria hagut de tenir autorització política" per procedir a la voladura de la infraestructura, perquè "entenc que algú podria interpretar-ho com un crim de guerra, ja que estàs inundant una zona que desplaçarà uns 40.000 civils, en matarà un gran nombre, destruirà una gran quantitat de bestiar i causarà un dany ecològic immens".

I finalment ha afegit: "Però estic enmig d'una guerra on l'aposta és molt alta, on la factura dels danys és ja de bilions de dòlars i guanyar, als meus ulls de general rus, és més important que intentar aplicar el que es podrien considerar com les regles del marquès de Queensberry", en referència a les normes d'esportivitat i joc net de la boxa. En altres paraules, tot s'hi val, i tant és la dimensió de la brutalitat.

stats