Els equilibris d’Espanya: entre la contribució militar amb Israel i la cooperació amb Palestina

MadridDavant l'agreujament de la guerra a Gaza, en els equilibris de Pedro Sánchez entre el dret d'Israel a defensar-se i les peticions perquè es pugui garantir l'ajuda humanitària, s'explica el paper d'Espanya en aquesta zona del Pròxim Orient al llarg dels anys. La col·laboració militar amb Tel-Aviv ha gaudit de bona salut mentre Palestina ha sigut un dels principals receptors de fons de cooperació. D'alguna manera, ¿l'Estat ha contribuït en el règim que Israel manté sobre Gaza i Cisjordània i en els atacs contra civils que s'estan produint els últims dies? Preguntat per l'ARA, el ministre d'Indústria i Comerç, Héctor Gómez, respon ràpidament que fa temps que no s'exporta material militar "letal" a l'exèrcit de Benjamin Netanyahu. L'afirmació conté clarobscurs que diverses entitats pacifistes qüestionen –si no desmenteixen– amb una anàlisi més profunda de les complexes relacions comercials armamentístiques entre Espanya i Israel.

Tal com es pot veure al gràfic, el valor de les exportacions que la secretaria d'estat de Comerç ha quantificat els últims 20 anys és de 105,3 milions d'euros i les llicències autoritzades sumen 138,85 milions. El decalatge entre les xifres es deu al temps que transcorre entre que s'accepta una llicència fins que efectivament s'executa. Al llarg d'aquestes dues dècades hi ha hagut sis denegacions a Israel, una de les quals l'any passat: eren vectors autopilot per a vehicles no tripulats i es van rebutjar per l'existència de denegacions d'altres països i pel risc de desviament en ús i destinació. Per quins motius es poden negar les exportacions? Hi ha una sèrie de criteris que marca la legislació europea: des de l'existència de conflictes armats al país destinatari, el manteniment de la pau, la seguretat i l'estabilitat regionals, fins al respecte al dret internacional humanitari i als drets humans, passant per la circumstància que hi hagi un embargament d'armes per part de la UE o l'ONU.

Si en les denegacions es donen els detalls del producte i la raó per la qual no es concedeix la llicència, no passa el mateix amb les autoritzacions. Als informes que publica anualment la secretaria d'estat de Comerç, el material queda genèricament dividit en categories que permeten fer una aproximació, però no s'ofereix informació del producte específic ni l'ús que se'n farà al país destinatari. En conversa amb l'ARA, el portaveu d'Amnistia Internacional Alberto Estévez afirma que els espanyols no són els informes menys transparents d'Europa, però sí que són "millorables". Les concessions s'atorguen en les reunions de la Junta Interministerial Reguladora del Comerç Exterior de Material de Defensa i de Doble Ús (JIMDDU) i les seves actes són secretes. El problema és doble: sovint no queda palès per a què s'utilitzarà el material; a vegades sí –per exemple, el 2018 es van exportar municions per a rifles "destinats a demostracions comercials i proves", segons l'informe–, tot i que l'Estat no comprova que això sigui veritat i que no acabin tenint ús bèl·lic –i, per tant, letal.

Les reunions de la JIMDDU solen ser a final de mes i, possiblement, se n'ha celebrat una recentment. ¿S'haurà debatut alguna exportació a Israel? Sánchez deia divendres a Brussel·les que hi ha "dubtes legítims" que Israel estigui violant el dret internacional humanitari. ¿Es rebutjaran llicències seguint el criteri de falta de respecte al dret internacional humanitari? L'opacitat que regeix aquest camp, gràcies a la llei franquista de secrets oficials, impedirà saber-ho ara. Estévez defensa que la UE hauria de decretar un embargament d'armes –a l'ONU ho veu improbable perquè els EUA ho vetarien– i aquests últims dies Amnistia Internacional s'ha adreçat al govern espanyol sol·licitant que, com a mínim, congeli la venda d'armes a Israel, tal com va fer arran de l'ofensiva d'Israel sobre Gaza del 2014.

En resposta a l'ARA, la secretaria d'estat de Comerç assegura que és "plenament conscient que cal ser especialment vigilants i aplicar el major rigor exigible en aquelles operacions que tinguin com a destinació àrees de conflicte o regions en què puguin produir-se violacions de drets humans". "En el cas d'Israel, per autoritzar operacions, les sol·licituds són analitzades cas a cas amb una avaluació de risc especial atesa la situació regional", afegeix. El règim d'apartheid ja és una situació que hauria d'haver motivat la denegació de material militar o de seguretat abans de la guerra que ara ha esclatat, creu Estévez, i afegeix: "Qualsevol cosa que puguis enviar a Israel pot acabar sent utilitzada per a crims de guerra".

Les importacions

Més enllà de les exportacions reconegudes, que són poques si es compara amb el que venen els EUA, França o Alemanya, la col·laboració espanyola amb la indústria militar d'Israel es produeix a través de les importacions, que no estan regulades per llei i, per tant, són incalculables. Ara bé, tal com analitzen Alejandro Pozo i Ainhoa Ruiz al seu informe Negocis provats en combat del Centre Delàs d'Estudis per la Pau, les compres són "molt superiors" a les vendes. I és tan "qüestionable" com les exportacions, afirma a l'ARA Pozo, perquè implica reforçar tot un sistema de defensa i seguretat d'Israel –la Homeland Security–, que és el que permet l'ocupació de Gaza. Es tracta d'un país amb una estreta col·laboració entre l'estat i les empreses militars, que promocionen els productes que fabriquen com a "testats en combat". "El que fa a la Franja, ho fa Israel per provar les armes? No ho crec. Però ho aprofita la indústria militar i el govern d’Israel? Sí", assegura Pozo.  

Els experts subratllen que és molt costós mantenir l'ocupació sobre els territoris palestins –per la construcció dels murs i sistemes de vigilància i control–, així com el conjunt de la potència i capacitat innovadora de la indústria militar israeliana. Com ho pot afrontar econòmicament? Amb compradors que ho facin viable i destaquen països de la UE com Espanya. Una de les vies utilitzades, expliquen, és fabricar més del que pot assumir el mercat intern d'Israel assegurant-se que pot exportar l'excedent, amb l'avantatge que el cost per unitat es redueix. A més, les relacions comercials inclouen altres mecanismes que permeten a les empreses israelianes accedir a mercats europeus i llatinoamericans a través d'Espanya: amb associacions amb companyies espanyoles o creant filials a l'Estat.

Cooperació amb Palestina

Amb Palestina, quin rol ha jugat Espanya? Adolfo Suárez ja va rebre Yasser Arafat a la Moncloa l'any 1979, abans que Felipe González establís relacions amb Israel l'any 1986. Històricament, la cooperació amb Palestina ha sigut prioritària i, de fet, gaudeix de l'estatus de receptor d'atenció "preferent". Des del 1994 s'han succeït diversos protocols d'entesa i el Marc d'Associació País 2020-2024 preveu ajudes d'un mínim de 100 milions d'euros. Darrerament, el ministre d'Exteriors, José Manuel Albares, ha explicat que aquest 2023 s'han dedicat 23 milions a Palestina i que la xifra es duplicarà.

Per a Pozo, que Palestina hagi arribat a ser el receptor número 1 del món en cooperació europea és una manera de "respondre al reconeixement d'una injustícia històrica". "S'està compensant la inacció política i, si no fas res més, es cronifica el problema", afegeix. En la mateixa línia, Estévez subratlla la incoherència que representa aquest equilibri a dues bandes, en el qual Espanya col·labora sense gaire poder decisori. "Els Estats Units posen les armes que utilitza Israel per deixar així Gaza i després la Unió Europea paga per reconstruir", lamenta.