La diplomàcia dels ostatges, un malson per als Estats Units

Detroit (Míchigan)¿Els Estats Units s'han de responsabilitzar de tots els seus ciutadans retinguts per la força en països estrangers? ¿Han de pagar qualsevol preu per alliberar els nord-americans segrestats? ¿Fins i tot quan el segrestador no és un grup terrorista, sinó un estat amb qui no es mantenen relacions diplomàtiques? Aquest és el debat que s'ha reobert arran del polèmic intercanvi de presoners estatunidencs amb l'Iran, i l'alliberament del soldat nord-americà Travis King, que el juliol havia entrat il·legalment a Corea del Nord.

En el primer cas el govern de Joe Biden va accedir a desbloquejar 6.000 milions de dòlars i a deixar en llibertat cinc presos iranians a canvi d'uns altres ciutadans nord-americans que havien estat retinguts al centre penitenciari d'Evin, conegut per les duríssimes condicions en què manté els presoners polítics. En el cas del soldat, Washington assegura que no hi ha hagut contrapartides.

L'episodi recorda al cas de la jugadora de bàsquet Brittney Griner, estrella de la WNBA, que havia estat detinguda a Rússia i va ser alliberada a finals de l'any passat, també per mitjà d'un intercanvi de presoners amb els Estats Units, en aquest cas a canvi del traficant d'armes rus Víctor But. Tant Griner com els cincs nord-americans empresonats a l'Iran havien sigut detinguts de manera arbitrària per un règim enemic i autoritari. En tots dos casos, l'administració de Biden es va veure obligada a fer concessions doloroses per dur a bon port les complexes negociacions.

És el que s'anomena diplomàcia dels ostatges, un concepte tan antic com el d'estat, que en els darrers anys s'ha convertit en un malson per a Washington. Cada mandatari ha gestionat a la seva manera els casos que ha hagut d'afrontar, però la postura general ha sigut contrària a la negociació. Biden ha demostrat la seva "inalterable" determinació per repatriar nord-americans detinguts arbitràriament a l'estranger: "N'hi ha massa que continuen injustament detinguts a Rússia, Veneçuela, Síria i altres llocs del món", va lamentar el president després de l'intercanvi amb l'Iran. 

La negociació alimenta més segrestos?

La postura de Biden ha rebut moltes crítiques, com un editorial del Washington Post, titulat "Cinc nord-americans avui. Quants demà?", en què denunciava que "aquests règims veuen els ostatges com a monedes de canvi amb què obtenir futurs beneficis", una pràctica que definia com "un brut tràfic d'éssers humans" per part dels governs. "La crua realitat és que recompensar la presa d'ostatges només farà que n'hi hagi més. Els estats canalles tanquen la porta de la presó i esperen el pròxim pagament, i gairebé mai pateixen conseqüències per segrestar gent del carrer", assegurava l'editorial.

És un equilibri molt complicat per al govern, atès que no hi ha decisió bona: si Biden decidís abandonar els ciutadans nord-americans a la seva sort, les crítiques serien igualment contundents. De moment, està optant per arribar a acords desequilibrats amb aquests governs. Però no sempre ha sigut així.

Per exemple, els assassinats dels periodistes James Foley i Steven Sotloff, i els cooperants Peter Kassig i Kayla Mueller a mans de l'Estat Islàmic a Síria entre el 2014 i el 2015, es podrien haver evitat amb la negociació. Però aleshores el govern de Barack Obama va arribar a la conclusió que, per als interessos nord-americans, el preu a pagar per negociar amb un grup terrorista era superior a la vida d'aquests periodistes.

L'aproximació no negociadora d'Obama havia sigut la mateixa que la de la majoria d'administracions nord-americanes del segle XX. Tanmateix, segons assenyala una recent investigació, Bringing Americans home, la política de no-negociació amb els segrestadors no redueix el nombre de segrestos.

Per tant, més enllà del pragmatisme, tot govern ha de posar el cost moral en un plat de la balança i el cost geopolític en l'altre; en el cas de Biden, de moment ha pesat més el cost moral: l'any passat va marcar un rècord històric d'alliberaments negociats, disset, dotze dels quals van requerir la mediació d'un tercer actor.

En el que portem de segle­, es calcula que 422 ciutadans nord-americans han sigut presos com a ostatges, ja sigui per grups terroristes o per governs estrangers. La Xina, l'Iran, Rússia i Veneçuela són responsables de la majoria de les detencions arbitràries, el 79% l'any 2022, segons l'esmentat informe.