Internacional 07/08/2021

El descens als inferns de Bielorússia

Un any després dels comicis, Lukaixenko ha optat per la repressió més fosca per mantenir-se al poder

4 min
El president bielorús, Alexander Lukaixenko, en una imatge recent.

BarcelonaHores després d’observar, des d’un helicòpter, una de les multitudinàries manifestacions que es van repetir l’agost de l’any passat a la ciutat de Minsk, Alexandr Lukaixenko arribava al palau presidencial. Ho feia vestit de fosc, amb una armilla antibales i amb un kalàixnikov a la mà. Abans d’entrar a l’edifici, es va dirigir als policies antiavalots que rodejaven les tanques del palau per protegir-lo. “No patiu que ens ocuparem d’ells”, els repetia en referència als milers de persones que portaven dies mobilitzant-se en contra dels resultats de les eleccions del 9 d’agost , que van donar al mandatari una victòria aclaparadora gràcies a un denunciat frau electoral. A Lukaixenko se’l veia desafiant, molest. Però només era el principi: en els dies següents passaria a ser habitual que el president es referís a aquesta part de la ciutadania, que demanava uns nous comicis i la seva dimissió, com a “rates”.

Eren els primers episodis d’un any que, per a Bielorússia, ha suposat un descens als inferns de la repressió. Qualificat per l’administració de George Bush com “l’últim dictador d’Europa”, Alexandr Lukaixenko, de 66 anys, ha mostrat al món fins on està disposat a arribar per mantenir-se a la cadira del poder, que ocupa des del 1994, fa 27 anys. El president “nostàlgic de l’URSS” –tal com va admetre fa uns anys en un discurs davant del parlament rus– ha implementat i esmolat un règim del terror , que ha perseguit sense miraments qualsevol forma de dissidència. Resultat? Tots els polítics opositors empresonats o exiliats, com a mínim 40.000 ciutadans detinguts, tortures i abusos policials, i bona part dels mitjans de comunicació independents clausurats. Són només alguns exemples.

Després n’hi ha d’altres de més concrets i draconians. Com desviar un avió comercial de Ryanair, que viatjava des d’Atenes a Vilnius, perquè aterrés a Minsk per detenir un opositor. O com el de la velocista bielorussa que s’ha refugiat a Polònia després de ser obligada a tornar dels Jocs Olímpics per haver criticat el Comitè Olímpic Bielorús, dirigit per Víktor Lukaixenko, fill del mandatari. “Vaig parlar amb la meva àvia, em va dir que no tornés de cap manera. A Bielorússia tothom té por, i jo temo per la meva seguretat si hi torno”, deia aquesta setmana l’atleta, Kristsina Tsimanuskaia, després de protagonitzar un cas que evoca estampes de la Guerra Freda.

Carme Claudín, investigadora sènior associada al Cidob, assegura que al país hi ha hagut un canvi bàsic:  “És cert que els bielorussos ja vivien en un estat policial, en un estat repressor contrari a qualsevol estat democràtic, però mai havien vist aquests nivells de repressió”. No és l’única novetat que hem vist durant aquest any. Lukaixenko, tal com recalca l’opositora exiliada Svetlana Tsikhanouskaia en una entrevista a aquest diari, també ha demostrat que els seus tentacles poden allargar-se més enllà de les fronteres bielorusses. El mandatari, seguint un discurs similar al del seu amic Vladímir Putin –amb qui ha arribat a compartir partides d'hoquei sobre gel, una de les seves grans passions–, sempre ha promès caçar els seus enemics allí on siguin. El problema és que ara en té molts més que fa un any –almenys de declarats– i que la majoria han hagut de fugir del país i estan escampats en la diàspora, majoritàriament a estats de la Unió Europea. 

Malgrat això, la mort aquesta setmana en circumstàncies estranyes d’un ciutadà bielorús a Kíev reforça la tesi que el govern bielorús té els recursos i les eines per arribar ben lluny. El noi, de 26 anys, era el director d’un grup de suport a refugiats bielorussos establerts a la veïna Ucraïna i va aparèixer penjat d’un arbre en un parc, després de portar dies desaparegut. La seva família està convençuda que no es va suïcidar i que al darrere hi ha la mà negra de Minsk. 

Enfrontat a la UE

Mentrestant, la posició geoestratègica del seu país també li porta certs beneficis. En les últimes setmanes, Lukaixenko ha fet de la immigració irregular una arma política contra la Unió Europea i, especialment contra Lituània, país que ha acollit bona part dels polítics opositors exiliats. El 28 de maig, tres dies després que la UE aprovés sancionar el règim bielorús per l’incident amb l’avió de Ryanair, el mandatari deia: “Abans aturàvem drogues i migrants. Ara us els menjareu vosaltres i els haureu d’atrapar tots sols”. Dies després es reafirmava: “No retindrem ningú. Al capdavall, no som la seva destinació: van cap a la il·lustrada, càlida i acollidora Europa”. Minsk ha relaxat els controls a la frontera lituana i sembla que fins i tot hi ha incentivat l’entrada de persones, portant-les expressament des de tercers països, sobretot l’Iraq i l’Afganistan. I Lituània està registrant xifres rècord: durant el juliol es van detenir al llarg de la frontera 2.366 persones, mentre que un mes abans aquest nombre era de 473 i la xifra total de l'any 2020 va ser de 81. 

A principis de juliol, i després de l’onada de sancions contra Minsk des de Brussel·les, Vladímir Putin tenia un missatge per al seu amic Lukaixenko. Després de criticar la posició de la UE, l’home fort del Kremlin va dir: “Continuarem donant tot tipus d’assistència a la germana Bielorússia i al seu poble. (...) Continuem sent, no només uns bons veïns, sinó el seu millor aliat”. I és aquí on hi ha una de les claus de la qüestió, tal com recorda Claudín: "Minsk només té un aliat, que és Rússia. Cap més. I el dia que el Kremlin deixi de donar suport a Lukaixenko, Lukaixenko anirà fora”. Ara per ara, però, no sembla que això estigui previst. 

stats