25-N
Internacional 25/11/2021

Marlene Martínez: "Amb els cossos de les dones assassinades hi ha molt més acarnissament"

4 min
Marlene Martínez, periodista mexicana especialista en feminicidis, que es troba exiliada temporalment a Barcelona per haver patit amenaces de mort

Marlene Martínez (Mèxic, 1989) és fotoperiodista de Lado B, un mitjà local de la ciutat mexicana de Puebla, on cobreix temes relacionats amb la violència contra les dones i la defensa dels drets humans. Ara està al programa d’acollida de periodistes mexicans de l’Ajuntament de Barcelona, però en les pròximes setmanes té previst tornar a Mèxic.

Mèxic és un dels països del món amb més dones assassinades cada any. El 2020 hi va haver 946 feminicidis, segons les dades oficials, però els observatoris independents parlen d'almenys 3.752 assassinades. Per què?

— El problema de Mèxic és que hi ha un missatge d’impunitat per part de l’estat. A Puebla tenim el cas recent d’Araceli Vázquez Barranco: havia deixat la seva parella perquè volia estudiar a la universitat. Fa vuit anys l'home es va presentar a casa seva i la va assassinar mentre s’estava banyant. La seva mare la va trobar i va alertar les autoritats immediatament, però des d'aleshores tot han sigut negligències. Et podria parlar de tants casos...

Endavant.

— El cas de Zyanya Figueroa, una doctora que treballava a l’hospital pediàtric de Puebla. La van assassinar el 2018 a casa seva. La Fiscalia va intentar tapar la investigació presentant-ho com un suïcidi, quan se suposa que a Mèxic totes les morts violentes de dones s’han de tractar per llei com a feminicidis. Fa uns mesos la família es va manifestar per demanar que no es retirés el cordó policial de la casa on es va produir el crim. I van ser el mateix personal de la Fiscalia que els va agredir! Els van escridassar i els van llançar esprais de gas pebre. El cinisme de les autoritats és molt evident.

Mèxic és en general un país molt violent.

— És cert que hi ha una enorme violència estructural. Però nosaltres hem treballat molt en una base de dades a partir d'informacions periodístiques sobre les dones assassinades a Puebla i hem constatat que en la majoria de casos hi havia una relació entre la víctima i el seu assassí, ja fos la parella, l'exparella, un familiar o un amic. Les condicions en què es troben els cossos de les dones també són diferents de les dels homes: hi ha molt més acarnissament. Gairebé sempre hi ha agressió sexual o el que en el Codi Penal mexicà es diu "lesions infamants". Moltes de les mortes de Juárez tenien cremades de cigarreta als pits i als mugrons.

Hi ha un component de classe.

— Ningú se’n salva: també hem vist casos de dones més privilegiades, és un problema molt permeable a tota la societat. Però l'actuació de la policia no és la mateixa. Jo vaig començar a investigar les desaparicions el 2014 i no ho tenia pensat per una distinció de gènere. El 2014 vam trobar el cas de Judith Coatl Coaya, que portava un mes desapareguda: la mare sabia que havia marxat amb un veí que l’havia convidat a fer un cafè, que havia sortit només amb les claus de casa i no havia tornat. La família, com totes a Mèxic, va investigar pel seu compte, perquè la policia sempre diu que han marxat voluntàriament. Al cap d’un mes va desaparèixer una altra noia, Laura León Ortega, i el cas va començar a interessar als mitjans locals perquè ella pertanyia a una família amb influències. Era evident que la Fiscalia investigava el seu cas: van rastrejar el seu mòbil i van anar a parar al mateix sospitós. El van detenir i va confessar que les havia matat a totes dues. I que havia llançat el cos de la Judith en un pou. Les seves germanes van admetre que sentien que hauria hagut de morir una altra dona per trobar la Judith.

Al principi semblava que l'arribada de l'esquerra al govern, amb el president Andrés Manuel López Obrador, havia de contribuir a donar més espai al feminisme a Mèxic. Però no ha sigut així.

— Ha sigut una decepció per a totes. AMLO no s’ha posicionat mai clarament a favor del dret a l’avortament, per exemple, ara que s'està pressionant per la despenalització. Cada cop que les feministes li són incòmodes respon amb declaracions molt dures, atacant el moviment com si fos un enemic del país. Els grans mitjans de comunicació presenten les feministes com unes boges que surten a trencar coses. És la visió que fomenta el govern. A Puebla, el governador, que és del mateix partit, investiga les dirigents feministes, o envia la seva gent a les manifestacions fent-se passar per periodistes per fotografiar les manifestants. I després els mitjans fan campanyes de desprestigi.

No té por? També hi ha molta violència contra els periodistes.

— Som dones periodistes i pensem que el que fem és important, perquè intentem explicar el que no expliquen els grans mitjans que només fan costat al poder. Expliquem la història des de l'altre costat. I això no és fàcil. Ara estem fent una campanya de recollida de fons que ens ajudi, almenys a començar l'any.

El moviment feminista mexicà ha fet sentir arreu del món el lema "Vivas las queremos". Té esperança?

— Depèn del moment. A part de dir que no volem més mortes, una de les coses més importants és que ha començat un moviment molt massiu amb noies joves que defensen el dret a l’avortament. Al setembre el Tribunal Suprem va dir que no es pot empresonar cap dona per avortar, cosa que és un primer pas, i ara cal que l'avortament es despenalitzi a tots els estats. Alhora, cada dia tenim notícies de dones que desapareixen o que són assassinades. La nostra esperança són les que surten al carrer, les organitzacions, i no els polítics, que només fan els que els convé. El sentiment és ambivalent: entre tot el que no fa l’estat i tot el que fan les dones organitzades.

stats