LondresCinc anys després del primer referèndum d’independència d’Escòcia, que es compleixen aquest dimecres, l’estructura constitucional del Regne Unit trontolla gairebé tant com els dies previs a aquella consulta, que es va saldar amb el triomf de les forces unionistes (Partit Conservador, Partit Laborista i liberaldemòcrates) per un marge de poc més de deu punts: 55,3% a 44,7%. I segons va anunciar al Parlament de Holyrood (Edimburg) el 3 de setembre, si s’acompleixen els plans de la primera ministra d’Escòcia, Nicola Sturgeon, abans del maig del 2021 -quan s’acabarà l’actual legislatura-, Escòcia convocarà un nou plebiscit, batejat entre els cercles sobiranistes com a Yndiref2.
Així el lleu terratrèmol del 2014 podria ser de magnitud molt més elevada, potencialment devastadora per a la unitat del Regne Unit, que es remunta al 1707. Perquè en aquesta ocasió els partidaris del sí a la independència tindrien moltes més possibilitats de reeixir.
De fet, l’última enquesta publicada -el 5 d’agost- indica un augment sostingut del suport a la independència al llarg dels últims mesos. En concret, els partidaris són ara un 46% dels enquestats, mentre que els contraris són, només, un 43%. És la primera vegada en dos anys que el suport a iniciar un camí diferent del del Regne Unit té avantatge. Encara més. A la pregunta específica sobre quin creu que podria ser el resultat més probable en cas d’un segon referèndum, la diferència s’accentua i ja arriben al 50% els que pensen que triomfaria la independència, mentre que només un 30% consideren que prevaldrien les tesis unionistes.
El gran comodí de l’SNP
La qüestió clau és el Brexit, el gran comodí de la baralla que ha alterat les regles del joc i que ha donat al Partit Nacional Escocès (SNP, per les sigles en anglès) l’excusa que necessitava per demanar l’Yndiref2. L’SNP va concórrer a les últimes eleccions al Parlament d’Edimburg, el maig del 2016 -dos mesos abans del plebiscit del 23 de juny sobre la continuïtat a la Unió Europea-, amb la promesa electoral de convocar una nova consulta si es produïa una alteració substancial de les condicions i l’ statu quo d’Escòcia dins del Regne Unit.
En efecte, aquell dia de juny del 2016, quan el Brexit va triomfar, el tauler sobre el qual descansava el pacte constitucional dels britànics va patir una sacsejada sense precedents, que es pot acabar de completar en molt poques setmanes, el 31 d’octubre, moment en què es preveu que el Regne Unit surti de la UE.
En aquest context, el politòleg i professor de la Universitat d’Aberdeen Michael Keating assegura que el fet que Anglaterra i Gal·les votessin a favor del Brexit, i que Irlanda del Nord i Escòcia ho fessin en contra “fa que la independència escocesa i la unitat irlandesa tornin a ser a l’agenda”. “Però no hi ha solucions senzilles”, va admetre.
Canvi de percepció
L’independentisme escocès està instal·lat, a hores d’ara, en una gran paradoxa, que s’analitzarà, un cop més, entre el 13 i el 15 d’octubre, quan l’SNP celebri el seu congrés anual. El Brexit afavoriria enormement els interessos secessionistes, i si finalment fos sense acord encara més. No en va l’anterior president del Consell Europeu, el belga Herman van Rompuy, va dir aquest cap de setmana durant una visita a Edimburg que el “Brexit ha canviat la percepció sobre la independència d’Escòcia a Europa”. Si el 2014 Brussel·les es malfiava de la possibilitat de la secessió, ara “molta gent mira de què són partidaris els escocesos; es volen quedar a la UE però alhora se’ls hi prohibeix”, va afegir. Escòcia va registrar un 62% de vots a favor de continuar amb Brussel·les.
Veure’s fora de la Unió, arrossegats pels interessos personals i partidistes del primer ministre britànic, Boris Johnson, que ha de complir la seva promesa si vol continuar al càrrec els pròxims mesos o anys, atiaria contra Londres tota la maquinària independentista.
En aquest context, les hipotètiques eleccions que el Regne Unit celebrarà els pròxims mesos seran combatudes per l’SNP en clau de doble plebiscit: sobre la UE i sobre el suport a la independència. Sturgeon s’hi presentarà amb la promesa de sol·licitar a Londres els poders per convocar un nou referèndum, legal i vinculant. La llei que el faria possible s’hauria d’aprovar abans de finals del 2019.
Cinc anys després de la primera consulta, Escòcia camina cap a la segona. Però Edimburg sap que necessitarà la llum verda de Westminster i que no serà fàcil obtenir-la.
De la victòria dels independentistes al segon referèndum
2011
Majoria absoluta del Partit Nacional Escocès (SNP)
Després d’una legislatura en minoria (2007-2011), l’SNP obté la majoria absoluta al Parlament d’Edimburg, tot i que el sistema electoral s’havia dissenyat perquè no n’hi hagués. El punt clau del programa electoral és la promesa d’un referèndum d’independència.
2012
Acord d’Edimburg per celebrar el referèndum
El 15 d’octubre, el govern escocès d’Alex Salmond i el britànic de David Cameron firmen l’acord que fa possible la consulta. Londres cedeix a Edimburg els poders per convocar-la i els dos governs es comprometen a cooperar en interès dels ciutadans.
2014
El ‘no’ a la independència s’imposa amb un 55,3%
El 18 de setembre se celebra la consulta. La pregunta és: “¿Hauria de ser Escòcia un país independent?” La participació és d’un 84,6% i poden votar tots els ciutadans de la UE de més de 16 anys residents a Escòcia. El no s’imposa amb un 55,3% davant del 44,7% que aposta pel sí.
2016
Els britànics voten pel Brexit però Escòcia es vol quedar
El 23 de juny se celebra el referèndum sobre la pertinença del Regne Unit a la Unió Europea. Mentre que el conjunt de la població britànica vota a favor de la ruptura amb Brussel·les (51,9%), a Escòcia guanya amb contundència l’opció de continuar a dins de la Unió (62%).
2020-2021
El govern escocès vol un nou referèndum
La primera ministra d’Escòcia, Nicola Sturgeon, va anunciar aquest abril al Parlament d’Edimburg que el seu govern promourà la celebració d’un segon referèndum d’independència abans que s’acabi l’actual legislatura, que s’haurà de tancar el maig del 2021.
