Internacional 04/08/2021

Beirut commemora amb dolor i ira el primer aniversari de la seva explosió

Prop d'un centenar de ferits i deu hospitalitzats en les protestes posteriors als actes d'homenatge

4 min
Un manifestant sosté una bandera libanesa prop del foc durant les protestes posteriors als actes de commemoració de l'explosió a Beirut, Líban.

El dia va començar ahir a Beirut trist i buit. Carrers deserts i sense trànsit, oficines bancàries, supermercats i negocis tancats al públic. El 4 d'agost s'ha declarat Dia de Dol Nacional per commemorar l'aniversari de les més de 210 morts a l'explosió del port. Però, en realitat, tot el poble libanès va morir per dins aquell dia.

A cada llar es viuen sentiments ambivalents. Ràbia i indignació, d'una banda, i abatiment i resignació, de l'altra. La complexa situació que travessa el Líban a tots els nivells –econòmic, polític i social– ha deixat els libanesos al límit de la desesperança. Per això estan tan dividits, perquè viuen en un pols constant entre seguir o tirar la tovallola, entre lluitar per un futur o deixar el país.

Tant els que van sortir ahir a manifestar-se als carrers com els que es van quedar a casa culpen l'elit governant de matar-los; per haver deixat que l'economia s'enfonsi, per haver portat el país a la vora de la fam, per no protegir deliberadament els seus ciutadans i deixar que explotés una bomba de 2.750 tones de nitrat d'amoni al centre de la ciutat.

A primera hora de la tarda, rius de persones van desfilar pels carrers del centre de la ciutat, en grups diferents que venien de diferents llocs seguint cadascun el seu ritme, per, finalment, acabar tots al mateix lloc: davant la moribunda sitja del port, que s'aixeca com un espectre sobre la ciutat. En una d'aquestes desfilades hi havia els companys de l'Elias, un adolescent de 15 anys a qui es va emportar la potent ona expansiva de la bomba. Tots els seus companys de classe i familiars vestien una samarreta blanca amb una fotografia impresa de la seva cara de nen. "Havia parlat per última vegada amb ell a les 5.30 de la tarda. Havíem de quedar més tard per donar una volta. Però va arribar l'explosió i ni tan sols em vaig poder acomiadar d'ell", lamentava la Laila, amiga íntima del noi.

L'Elias va morir abans d'arribar a l'hospital, dessagnat pels profunds talls de vidres que li van caure a sobre com ganivets afilats. Hi havia tants vehicles i persones bloquejant el carrer que el seu pare no podia avançar amb el cotxe i no van arribar a temps per salvar-li la vida. "No pararé fins que es faci justícia. Juro que gastaré fins l'últim alè de la meva vida fins que aquest govern assassí pagui per totes les morts", va exclamar, desafiant, la Mireia, la mare de l'Elias.

La Mireia anava repartint mascaretes negres amb el nom de l'Elias, brodat en lletres àrabs, i gel hidroalcohòlic a les persones que s'anaven sumant a la marxa. Pins amb la foto dels seus éssers estimats enganxats a gorres o samarretes, pòsters als murs, ahir tothom volia commemorar la memòria dels seus morts com si amb això les ferides fessin menys mal al cor.

A les 6.08 de la tarda es va fer el silenci al port de Beirut. Des de la distància es veia com un eixam de milers de persones havien vingut a honrar els seus difunts. Helicòpters de l'exèrcit libanès van sobrevolar el cel tot emetent un fum vermell i blanc, els colors nacionals, mentre una veu per megàfon recitava versos del Corà i llegia els noms de les víctimes al servei commemoratiu al port.

Però alguns dels morts no tenen nom, són desapareguts, treballadors sirians o migrants del port sense família. D'altres encara no han pogut ser enterrats i les seves restes jeuen sota els enderrocs del port. Una enorme pancarta en un edifici amb vistes al port deia: "Ostatges d'un estat assassí".

El mal encara és visible en gran part del port. Pasterades de ferro formen ara una escultura de 30 metres i, per muntar-la, s'han gastat centenars de milions d'euros perquè s'han hagut de fer servir pesades grues per aixecar les bigues.

Després de la cerimònia, molts van tornar a les seves cases, com qui torna d'un enterrament, i grups de manifestants iracunds van córrer cap a la zona del Parlament per protestar contra les autoritats que consideren assassines. Aquest cop, les forces de seguretat no van reparar a l'hora de llançar gasos lacrimògens i bales de goma contra la multitud que volia entrar al Parlament.

L'espectacle de llengües de foc que abans de caure a terra es dissipaven en gasos blanquinosos que sufocaven els manifestants va recordar els dies de la ira que van seguir l'explosió de l'any passat i van tombar al govern de Hassan Diab.

"Zaura, zaura! (revolució!)", cridaven alguns dels manifestants a pit descobert, amb la samarreta mullada cobrint el nas i la boca per protegir-se dels gasos. La brutalitat de la policia es va saldar amb més de mig centenar de ferits. "Des de primera hora de la tarda estàvem preparats amb les ambulàncies per socórrer els ferits, però no imaginàvem això", va dir un paramèdic que havia hagut de portar a l'hospital cinc ferits molt greus. En total, hi va haver prop d'un centenar de ferits, deu dels quals hospitalitzats.

Amb motiu de l'aniversari, el president francès, Emmanuel Macron, que ha liderat la pressió internacional per a les reformes al Líban, va dir que els seus líders devien al poble la veritat, però els disturbis al centre de Beirut són el reflex que l'elit governant no està disposada a fer-se a un costat per deixar que la investigació segueixi el seu curs.

stats