24/03/2019

Més dreta, més extrema, més fragmentada

3 min
L’holandès Thierry Baudet, del partit extremista Fòrum per la Democràcia.

TRANSFORMACIÓ. La dreta domina Europa. Des de la gran ampliació de la UE, el 2004, el Partit Popular Europeu ha tingut la majoria a la Comissió Europea i al Consell de Ministres i ha estat el primer grup en nombre de diputats a l’Eurocambra. La dreta tecnocràtica que va imposar la seva sortida a la crisi econòmica i política post-2008 va acabar alimentant i engrandint la dreta populista, que adoptarà l’euroescepticisme i buscarà enemics diversos e cadascun dels estats membres: la burocràcia de Brussel·les, el sud malgastador, la immigració o el relativisme.

Si el populisme és un procés, com defensa el politòleg Daniel Matthews-Ferrero, l’evolució política dels últims anys ha acabat creant un panorama confús, atomitzat i radicalitzat a la dreta de l’espectre polític europeu, on les línies entre la dreta tradicional, la radical, la xenòfoba i l’euroescèptica s’han anat esborrant, diluint i fragmentant.

En aquesta Europa, els conservadors britànics -arrossegats per l’amenaça electoral de l’euroescepticisme del UKIP- han acabat portant el Regne Unit a un dilema irresoluble. El malestar social i polític ha fracturat electoralment bona part dels països de la Unió, ha provocat la desaparició de partits tradicionals i ha vist créixer el nativisme i la intolerància. Aquesta dreta connivent ha acabat víctima també de la pròpia fragmentació interna, endurint la retòrica, radicalitzant l’agenda política i oferint pactes i coalicions que han homologat la xenofòbia.

L’executiu d’Estònia es planteja fer entrar l’extrema dreta al govern, com ja ha fet la democràcia cristiana austríaca. El Parlament Europeu va concloure que Hongria suposa una “amenaça sistemàtica” per a la democràcia i l’estat de dret, però el PPE continua dividit sobre l’expulsió del Fidesz -n’han aprovat una “suspensió”-, que posaria en perill la preeminència del seu grup a la cambra.

La dreta antiislam holandesa de Geert Wilders ha vist com una altra força extremista, el Fòrum per la Democràcia d’un jove nouvingut en la política, Thierry Baudet, es convertia en la sorpresa de les últimes eleccions regionals als Països Baixos. La retòrica de Baudet connecta directament amb la de Vox. Celebració del passat gloriós d’un “magnífic poble amb centenars de milers d’anys d’història”, atacs a les polítiques contra el canvi climàtic, menyspreu a les dones perquè “en general no són tan bones a la feina perquè tenen altres interessos, com la família” i alerta contra el “suïcidi demogràfic”, la premsa crítica i els intents de destruir la civilització occidental.

INCERTESA. També l’extrema dreta es fragmenta i es fa cada cop més heterogènia. Però l’essència central simplificadora es manté: el dualisme de bons i dolents, i la legitimació prepolítica -perquè va més enllà de les urnes- històrica, eterna, com les nacions o la cultura que diuen defensar de les amenaces d’un “altre” que sí que és diferent en cada cas.

Geert Wilders i Thierry Baudet -com Orbán, Salvini o Kaczynski- coincideixen que cal repatriar els poders cedits a la UE. Però, què vol dir recuperar el control? Que l’hi preguntin a Theresa May o al 51,9% dels britànics que van votar a favor del Brexit, que no tindrien una única explicació. Diuen els experts que el vot dels anomenats perdedors de la globalització volia recuperar el control de les fronteres del Regne Unit convençuts que la Unió Europea i la lliure circulació de treballadors amenaçaven el futur dels seus llocs de treball. En canvi, els guanyadors de la globalització que nodreixen l’elit política partidària d’abandonar la Unió sempre han considerat el projecte europeu com una cotilla a la desregulació i la lliure competència. És probable que el control d’uns sigui incompatible amb el dels altres. El que compartien probablement era la necessitat de sentir que el poder i la capacitat d’actuar contra la incertesa havien d’estar totalment a les seves mans.

stats