Sobre la dimissió de Lluís Pasqual

Els debats que ha d'afrontar el Lliure són conseqüència dels conflictes que afecten el teatre català

La dimissió de Lluís Pasqual com a director del Teatre Lliure és una mala notícia, no tant pel que representa en si mateixa com perquè posa en evidència les enormes debilitats del sistema cultural català. Acostumats a gaudir de les virtuts d'un model autosuficient, que es justifica sobre la base d'un país, una llengua, una cultura, amb prou feines ens adonem de les limitacions que això suposa en termes institucionals, empresarials i comercials. Hem creat, i no estaria segur d'afegir que amb total inconsciència, un sistema que abona tota mena d'enfrontaments personals, generacionals, ideològics, de gènere i fins i tot estètics. Fa uns anys aquest tipus de conflictes es podien soterrar sota el mantell opac de les estructures de poder; avui, en ple desenvolupament de les xarxes socials, són estratègies quotidianes fora de control capaces de carregar-se a qualsevol.

És evident que Pasqual no dimiteix per les acusacions de tracte vexatori a uns artistes concrets. Tothom sap que un procés creatiu té elements irracionals, com tothom sap que les amistats urgents i generoses abunden en el terreny de l'art. Això no exclou que algú pugui sentir-se maltractat, mancat de reciprocitat o fins i tot vexat, i quan això passa el normal és que es vagi a la intermediació jurídica. Emparar-se en els clarobscurs de la xarxa pot esdevenir còmode, però gairebé mai és just. Abans aquestes coses acabaven a major glòria del que manava. Una queixa i aquí pau i després glòria. Ara les xarxes ho converteixen en tema públic i les picabaralles acumulades, els mals rotllos que es guarden a l'armari de la memòria, surten com arnes a menjar-se tota la roba.

Què fa un artista amb la seva vida quan només hi ha tres o quatre llocs a repartir i estan eternament ocupats?

En realitat el que està en discussió és el model de funcionament del Lliure, la seva configuració estatutària i, en última instància, els mecanismes interns per aconseguir el poder dins d'aquesta institució que es manté amb diners públics i gairebé sense intervenció pública, un cas particular dins l'hipercontrolat sistema cultural català. No es tracta de jutjar aquesta singularitat que beu de les fonts del Piccolo de Milà, però a ningú li hauria d'estranyar que els debats que ha d'afrontar el Lliure siguin la conseqüència dels conflictes que afecten el teatre català: poca renovació generacional, un 'star system' eternitzat, escassa presència de dones i sobretot una enorme endogàmia sistèmica. Aquest és el problema; no es pot ser un vers lliure en un sector en què tot el que fa olor de públic es corporativiza a velocitat de vertigen.

Les excel·lents temporades que ens ha ofert el Lliure de Lluís Pasqual són el reflex d'una manera d'entendre el teatre que a poc a poc està morint per falta de risc artístic i de generositat institucional. Barcelona, per exemple, no té un teatre municipal, encara que alguns opinin que tal figura és la que correspon al Lliure. Ara estem davant d'un repte enorme que posarà en qüestió l'essència mateixa d'un teatre sobre el qual ha gravitat l'escena barcelonina en els darrers 40 anys, i tot això en un marc fundacional confús (el mateix Lluís Pasqual no és membre de la Fundació Teatre Lliure tot i ser un dels creadors del teatre) i en un moment d'extrema debilitat institucional.

En els propers dies el Lliure haurà de decidir un nou director o directora i seria bo que les administracions hi intervinguessin, respectant la idiosincràsia del teatre i les seves particularitats estatutàries amb l'objectiu de garantir que en el futur el Lliure segueixi sent un espai de referència i no un camp de batalla on el sector trasllada, a l'únic escenari teatral amb relativa autonomia funcional, les guerres que no pot resoldre en el debat públic.

A la Catalunya reduïda a la mida de la mà que mou el bressol de l'independentisme, 8 anys al capdavant d'una institució és gairebé un pecat. I no és un debat ideològic, és pura supervivència. Què fa un artista amb la seva vida quan només hi ha tres o quatre llocs a repartir i estan eternament ocupats? Lluís Pasqual té raó quan diu que les xarxes poden convertir en normal allò que és absurdament irracional, però s'oblida de dir també que gairebé sempre són un reflex de problemes previs que no es van resoldre a temps.

Tant de bo segueixi dirigint teatre i tant de bo es pugui veure en els pocs escenaris agraïts de la nostra ciutat. Cabrejar-se no serveix de res en un país en què pensar en llibertat et converteix en objecte de tantes mirades.

EDICIÓ PAPER 18/05/2019

Consultar aquesta edició en PDF