La dictadureta

En una dictadureta passen coses així: la immersió lingüística se la pot carregar una minoria estrafolària i radical de quatre diputats, només perquè al darrere hi té la força bruta

TONI SOLER
TONI SOLER Periodista

FRACASSOS. A Catalunya vam intentar fer una republiqueta i no ens en vam sortir. Espanya mira d’esdevenir una dictadureta, i potser tindrà més èxit. Hi ha molta gent parlant d’èxits i fracassos, de victòries i derrotes, en una lògica de tall militar que al Madrid oficial té tirada i tradició. Però de vegades val la pena estar en el bàndol dels fracassats i no en el dels victoriosos. Tot el que ha fet de bo i de dolent l’independentisme, totes les grandeses i misèries, els errors infantils i les argúcies de fals veterà, la proesa de l’1 d’octubre i el nyap del 27, tot, ha estat fet amb l’objectiu de donar la paraula a la població i plantejar-li la possibilitat de decidir democràticament. I tot el que ha fet de bo i de dolent l’unionisme, tot, incloent-hi l’ús de la violència i la presó, ha estat fet per negar-li la paraula a la població i situar el seu sufragi per sota de l’imperi de la llei. Si ens basem en allò que els periodistes esportius anomenen resultadisme, el diagnòstic és ben clar, sabem qui ha guanyat i qui ha perdut. Però si ens parem a pensar en les motivacions de cadascú, en la idea de bé suprem que té cadascú, entendrem millor allò que a la caverna espanyola li costa tant d’entendre, és a dir, el resultat electoral del 21-D, quan els perdedors van obtenir la victòria i els vencedors van tastar la derrota. La democràcia era el motor dels fracassats i la democràcia els va donar un triomf indiscutible. Potser esdevindrà simbòlic per la coerció dels poders fàctics. Però, ai, quin goig haver d’obligar Rajoy i Rivera a enfangar-se, a admetre que sense les togues i les porres no són bons per a res. Quin goig fer sortir a la llum la dictadureta.

SILENCI. Els problemes que l’independentisme té per formar govern no es deuen només a la seva falta de perícia, a les seves misèries i incompetències, sinó també, i sobretot, a la seva doble condició de vencedors i derrotats. Els partits de la dictadureta, els del 155, riuen amb displicència davant de l’ esperpent que ells mateixos han provocat, lligant de mans i peus aquells que han tingut la gosadia de superar-los a les urnes. S’enfoten de les angoixes dels que no saben si podran tornar mai a Catalunya, dels rivals polítics empresonats, dels que conviuen amb la por de ser processats i condemnats. I els troben ridículs. I les elits nostrades, l’aristocràcia mediàtica, els banquers sense pàtria, com tantes vegades en la nostra història, els fan la gara-gara perquè el seu bàndol sempre és el dels guanyadors, els que manen fins i tot després de perdre les eleccions. I personatgets petits com Enric Millo els fan de capatassos, prenent decisions polítiques amb tota impunitat perquè en una dictadureta passen coses així: la immersió lingüística se la pot carregar una minoria estrafolària i radical de quatre diputats, només perquè al darrere hi té la força bruta. És tal com sona: els vencedors manen mentre els fracassats guanyen eleccions, des de la presó o l’exili, i com que a Espanya la unitat de la pàtria és bé superior -segons els bisbes- i fuente de derecho -segons els jutges- ningú no qüestiona res. Ni la dreta, ni l’esquerra, ni els intel·lectuals, ni pràcticament ningú. Hi ha silenci a Espanya, però no és el silenci de la tranquil·litat, sinó un silenci espès que tapa un regust amarg, de victòria bruta, de patriotisme decadent que desenterra fantasmes del passat. El silenci tòxic de la dictadureta. És un consol, al cap i a la fi, poder-s’ho mirar des de fora, des del bàndol dels fracassats.

EDICIÓ PAPER 16/12/2018

Consultar aquesta edició en PDF