Publicitat
Publicitat

‘Legal’ versus ‘legítim’

Una cosa pot ser legal però no legítima (¿cal recordar cap dictadura?), o legítima però no legal (una situació que fa pensar a qualsevol persona raonable que potser és la llei la que ha de cedir)

¿Es pot fer una cosa legítima però legalment prohibida (un referèndum o declaració d’independència, per posar un exemple)? Vista la quantitat sorprenent de gent que es passeja per aquests conceptes i que fins i tot defensa vehementment la legalitat sobre la legimitat com si la llei fos un absolut (i que en un altre bàndol o en un altre moment potser defensaria el contrari), trobo que cal urgentment relativitzar aquesta vella disputa.

Fins i tot un infant entén -i no cal que sigui advocat ni jutge (i potser millor que no ho sigui)- que: (1) legal vol dir que està escrit en alguna llei… que ves a saber qui va escriure: pot ser una llei franquista mai no derogada, o que es contradiu amb alguna altra, o que algú va fer per afavorir algú altre, o una Constitució d’un país redactada en condicions restrictives (¿no hi ha ningú que recordi que la Constitució espanyola del 1978 es va elaborar en una habitació a tres portes de distància d’on uns militars s’ho anaven mirant tot amb lupa?, ¿o que recordi que un contracte signat sota coacció és invàlid i recusable?); (2) legítim vol dir que es tracta d’un dret que algú creu que té tot i que no li sigui reconegut per la llei (com quan, no fa tant de temps, es deia a les dones o als negres americans: “Sí, teniu raó, però això que voleu està prohibit”); (3) els dos termes no sempre coincideixen en el temps: una cosa pot ser legal però no legítima (¿cal recordar cap dictadura?), o legítima però no legal (una situació que fa pensar a qualsevol persona raonable que potser és la llei la que ha de cedir, perquè se suposa que està feta per servir les persones, no pas al revés). Qualsevol individu no encegat pot meditar sobre com s’han resolt casos històrics en què els dos conceptes s’han oposat. A continuació, en dono alguns exemples.

¿Com es va fer la Revolució Americana el 1776 (en què, com tothom sap, els pares fundadors van considerar injusta la situació de les 13 colònies i van desobeir ostensiblement el seu rei proclamant una DUI el 1776 a Filadèlfia)? Avui no crec que hi hagi ningú dels “legalistes” (incloent-hi el catedràtic Xavier Arbós, per a qui tot això de Catalunya és “una mentida”) que negui legitimitat a una república (els EUA) que va començar tan il·legal. (Per cert, il·legal i tot, l’imperi espanyol s’hi va posar a favor.) ¿I les sufragistes, que es van enfrontar a la policia i als marits i van anar a la presó arrossegades pels cabells perquè creien que la seva lluita era justa? (No ho era, potser?) ¿O Rosa Parks, que no va voler cedir el seient i va incomplir així la llei que l’hi obligava?

A Tarradellas l’haurien pogut detenir: ell, el seu càrrec i la seva institució estaven proscrits per un decret no derogat del 1938

Una altra pregunta, potser més pròxima: ¿era legal la República Espanyola el febrer del 1931, quan uns quants la van proclamar pel seu compte? ¿O la Generalitat quan un govern transfranquista la va restaurar? (A Tarradellas l’haurien pogut detenir: ell, el seu càrrec i la seva institució estaven proscrits per un decret no derogat del 1938.) Encara més; ¿eren o no eren il·legals els insubmisos empresonats just abans de ser exonerats per una sobtada reclassificació legal a les Corts...? No cal continuar: en qualsevol transició trobaríem moments de crassa il·legalitat.

De fet, en tots els canvis socials importants s’han comès actes contra la llei (evidentment!: tot sistema legal prohibeix tot allò que el podria revocar). ¿És defensable, doncs, incórrer en alguna il·legalitat? (Il·legalitat segons el criteri del moment, perquè si triomfa passarà a no ser-ho i s’estudiarà als llibres d’història.) Doncs bé: tots els textos legals fan legals (i indiscutibles) aquelles il·legalitats que els van fer possibles. És una coneguda paradoxa de la història.

¿Rajoy no ha de fer alguna cosa si li sorgeix un “lío” gros com aquest de Catalunya?

Posem que una aspiració popular és declarada “il·legal”. Què han de fer els ciutadans si creuen que aquesta aspiració és legítima, sobretot quan a més és majoritària? (Com Gandhi o Mandela, Jefferson va explicar molt bé el principi filosòfic -la primacia de la justícia- i tot seguit el va posar en pràctica.) Què era la justa demanda de les dones i dels negres sinó manifestament il·legal? (Hi havia duríssimes prohibicions explícites en contra.) ¿I no és prou significatiu que més d’un milió de persones -moltes més que a Washington el 1964- surtin cada any al carrer a Catalunya? L’interpel·lat aquí és Rajoy: com a polític ¿no ha de fer alguna cosa si li sorgeix un “ lío” gros com aquest de Catalunya? Perquè -que m’ho expliquin, sisplau-, ¿com s’ho han fet la vintena de països que s’han independitzat d’Espanya -entre els quals hi ha Holanda i Portugal- o la vintena de països europeus que s’han independitzat al segle XX, tots reconeguts sense problemes pel Sr. Rajoy? ¿No és aquest “ lío” prou obvi i conegut (i documentat)?

Riure, malgrat tot
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 10/12/2017

Consultar aquesta edició en PDF