Marine Le Pen, posposada

Diumenge a la nit la bona notícia a França va ser que el Front Nacional no va aconseguir guanyar en cap de les 13 regions franceses. La perspectiva de veure la líder del partit d’extrema dreta, la bel·licosa Marine Le Pen, com a presidenta de la regió del Nord - Pas de Calais - Picardia, o la seva jove neboda, igual d’agressiva, Marion Maréchal-Le Pen, com a cap de la regió de Provença - Alps - Costa Blava, s’havia evaporat.

Una setmana abans, després de la primera volta de les eleccions regionals, el seu partit havia aconseguit uns resultats sense precedents: el 40% dels vots en aquestes dues regions, i una mitjana del 27,7% en tot el país, per davant de tots els altres partits. Diumenge els votants francesos es van aliar per aturar-los. Molts dels que s’havien mantingut al marge de la primera ronda van fer acte de presència en la segona.

Com que el seu partit es va retirar tàcticament en tres regions crucials, els votants socialistes van donar el seu vot als candidats de dreta per ajudar el centredreta a batre el Front Nacional. Quan es van anunciar els resultats, es va sentir un gran sospir d’alleujament a la seu dels partits majoritaris, tant de dreta com d’esquerra.

Llavors va arribar la mala notícia. Una Le Pen petrificada es va negar a reconèixer una derrota total i va donar les gràcies als “més de sis milions” de patriotes francesos que havien donat el seu vot al Front Nacional. Els resultats definitius van mostrar que el seu partit, de fet, havia guanyat 800.000 votants en una setmana. Ella va prometre que seguiria lluitant.

I ho farà: Le Pen no marxarà. El seu objectiu és ser candidata a la presidència el 2017, i això no ha canviat. Diumenge, poc abans que tanquessin les urnes, un veterà del Front Nacional va dir a Le Monde: “Si no són elegides ni Marine ni Marion, la gent s’enfurismarà tant que s’asseguraran que guanyem el 2017”.

No és sorprenent, doncs, que els líders del Partit Socialista, que va guanyar en cinc regions, i els del partit conservador de centredreta, Els Republicans, que van guanyar en set, hagin preferit no cantar victòria. (La 13a regió és Còrsega, on va guanyar un partit local.) Philippe Richert, de la branca d’Alsàcia d’Els Republicans, el partit de l’expresident Nicolas Sarkozy, va derrotar l’assessor més proper de Le Pen a la regió d’Alsàcia, però va advertir que aquestes eleccions “han sacsejat els fonaments de la vida política francesa”.

L’ex primer ministre François Fillon, un altre aspirant a la presidència el 2017, va assenyalar que “la pujada del FN ha privat l’oposició d’una clara victòria”.

El primer ministre del Partit Socialista, Manuel Valls, que va rebre crítiques entre les dues voltes per haver alimentat la possibilitat d’una “guerra civil” a França si guanyava el Front Nacional, va insistir que “el perill de l’extrema dreta segueix aquí”.

Encara que aquests resultats són de tot menys esplèndids per al president François Hollande i el Partit Socialista, són un absolut desastre per a Els Republicans i per al mateix Sarkozy. Els socialistes han aconseguit, almenys, seguir una línia ferma: instant els seus votants a aturar els candidats d’extrema dreta costés el que costés -fins i tot si això implicava votar pels conservadors de Sarkozy-, l’estratègia política era clara, i els seus votants van actuar en conseqüència.

En permetre que Le Pen decidís l’agenda, però, Els Republicans han perdut el nord ideològic. L’endemà de la primera volta de les eleccions, el 6 de desembre, un desesperat Sarkozy va aparèixer al telenotícies del vespre, tens i incapaç de controlar els seus tics nerviosos. Va culpar el govern actual, la immigració, els acords de fronteres obertes de Schengen i “la desaparició de la civilització europea” -tot menys el seu lideratge- dels pobres resultats del seu partit.

L’home que va tornar a la política fa un any perquè es considerava “el millor baluard contra el Front Nacional” tenia dificultats per explicar per què molts dels seus votants fugien a donar suport a Le Pen i la seva política de la por.

Altres líders d’Els Republicans han sigut menys caritatius. Alguns d’ells, com Alain Juppé, un altre ex primer ministre que és candidat a les primàries presidencials, han exigit un debat urgent dins del partit. Els principals candidats a les regions van demanar a Sarkozy que es mantingués allunyat de les seves campanyes perquè els preocupava l’efecte de les tàctiques divisives que utilitza. Un d’ells, Xavier Bertrand, que va vèncer Le Pen a la regió nord després de rebre el suport de votants d’altres partits, fins i tot va ordenar a Sarkozy que callés.

Diumenge a la nit Bertrand va dir que aquesta campanya havia “canviat per sempre” la manera com feia política. Un exministre del govern Sarkozy va descriure aquestes eleccions com un “llamp”. Les va veure com “les últimes abans que el Front Nacional, potser, arribi al poder”. I, per això, va culpar “tota la classe política”, inclòs ell mateix, per “dir des de fa tres dècades que s’havia rebut el missatge” mentre es negaven a actuar. “Aquesta és la nostra última oportunitat”, va advertir.

Els socialistes potser se senten humiliats, però Els Republicans estan enfadats, perduts i en estat de pànic. Per primera vegada des de la Segona Guerra Mundial, l’extrema dreta xenòfoba i euroescèptica que no ha deixat de créixer sota el lideratge de Le Pen s’ha convertit en el corrent principal.

Com es defineix, avui dia, la dreta a França? Què defensa? Com es posiciona contra l’antiimmigració i el missatge xovinista del Front Nacional? Quina ideologia o estratègia l’ajudarà a recuperar el control de l’agenda política abans de les eleccions presidencials del 2017?

Aquestes són algunes de les preguntes a les quals s’han d’enfrontar Sarkozy i el seu partit. Molts alts càrrecs aposten per una forta lluita interna.

Als Estats Units els republicans moderats estan preocupats per l’amenaça que el precandidat a president Donald Trump representa per al seu partit. A França la destrucció ja ha començat.

EDICIÓ PAPER 23/05/2020

Consultar aquesta edició en PDF