Publicitat
Publicitat

Obrir el llum

Aquesta setmana he tingut el goig de participar a la cerimònia d’entrega de premis del concurs de minirelats que l’ARA ha organitzat amb la col·laboració de les escoles i els instituts del districte de Sants-Montjuïc. El diari m’havia proposat que adrecés als joves participants unes paraules sobre el fet d’escriure. I va ser realment molt agradable poder-los explicar -eren molts i alguns molt petits, però crec que realment estaven atents!- que per escriure només calen dues coses: tenir coses a dir i el desig de compartir-les. La resta es pot aprendre i el requisit imprescindible per fer-ho és llegir molt. Llegir, a més de ser un plaer i una aventura, és també la manera de tenir idees pròpies. I vaig acabar expressant un desig: que tots ells, la canalla que omplia les Cotxeres de Sants, puguin créixer en un país on ningú vagi a la presó per defensar pacíficament les seves idees.

Però els aprenents d’escriptors, que em van escoltar amb paciència i educació, estaven, com és natural, impacients per saber quins dels seus relats havien rebut premi i tenien ganes d’aplaudir i ovacionar els seus amics guardonats. Va començar l’entrega de premis i nens i nenes de totes les races van començar a pujar a l’escenari, posant en evidència que el tema escollit per als relats d’enguany, la convivència, era encertat.

Abans d’acabar, la presentadora va voler llegir un dels minirelats premiats. Explicava la història d’una nena que lluita per superar la seva por a la foscor i acabava així: “Ella va aprendre a conviure amb la verdadera foscor sense saber que era valenta de no obrir el llum i desconeixia que molts adults haurien hagut d’obrir el llum per no tenir por de conviure amb la realitat”.

Vaig anar immediatament a buscar el jove autor, en Pau, de tercer d’ESO, que va correspondre a la meva felicitació amb un cordial “A mi també m’agraden molt els teus articles de l’ARA”. El vaig animar a seguir escrivint i li vaig preguntar si llegia. “Hauria de fer-ho més”, va admetre, amb un gran somriure.

No li vaig dir que, si era conscient que havia de llegir més, ja tenia fet un gran tram de camí. Tampoc no li vaig dir que les paraules senzilles i directes -però amb una gran càrrega- del seu relat m’havien consolat del disgust immens, del clau al cor que significa l’empresonament d’en Jordi Cuixart i en Jordi Sànchez.

Així que ho faig des d’aquí, Pau, amb l’esperança que em llegeixis aquest dissabte. Gràcies!

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 19/11/2017

Consultar aquesta edició en PDF