Els pares de la Constitució i les dones

Els tres supervivents de la tutelada redacció del text es van quedar descansats donant un recital de caspa ideològica certament antològic

Reconec que en algun moment havia sentit curiositat per conèixer l’opinió dels anomenats pares de la Constitució sobre el que passa a Catalunya i a Espanya, però vist el que es va veure despús-ahir, francament no calia. Els tres supervivents de la tutelada redacció del text constitucional van comparèixer a la comissió del Congrés d’avaluació de l’estat de les autonomies i es van quedar descansats donant un recital de caspa ideològica certament antològic. Pérez Llorca, el menys famós del trio, es va enfadar quan Joan Baldoví, de Compromís, li va preguntar si ell era nacionalista, i va dir que ell és “patriota constitucional”. “I hi tinc dret”, va afegir. És curiós, perquè el patriotisme constitucional (encunyat pel politòleg Sternberger i aprofundit i divulgat pel filòsof Habermas) és un concepte d’arrel netament republicana i de caràcter clarament progressista (es va crear per ajudar la ciutadania alemanya a recuperar el sentiment de pertinença després del trauma del desastre nazi) que a Espanya, no obstant això, es va fer seu el PP de la mà de la FAES d’Aznar per encobrir el seu ultranacionalisme espanyolista reaccionari amb un eufemisme de prestigi.

Herrero de Miñón i Roca Junyent van obsequiar l’audiència amb una selecció d’acudits masclistes

Els dos caps de cartell, Herrero de Miñón i Roca Junyent, anaven més distesos i van decidir obsequiar l’audiència amb una selecció d’acudits masclistes de taverna llardosa i patibulària. Per a Miñón, el que van fer els dirigents polítics “ de cierta latitud de España” (es referia a Catalunya), és a dir, un referèndum, és comparable a un que mata la dona i intenta excusar-se davant del jutge afirmant que la seva senyora “era insuportable”. A la qual cosa el jutge respondria, dins l’imaginari miñonesc: “Jo no li nego que la seva senyora fos insuportable, però vostè és un criminal”. Quina gràcia. Per la seva banda, Miquel Roca veu equiparable el cas de Catalunya al d’una dona (histèrica, naturalment) que, en anunciar que vol el divorci i després de rebre una forta bronca del seu marit (una bronca de collons, amb perdó), es desfà en plors i remuga, entre mocs i sanglots: “És que em pensava que em diries que encara m’estimaves”. La dona, ja se sap, és una criatura fràgil i mudable, no del tot racional, que de tant en tant s’exalta perquè el que necessita és que li facin carinyets. Com els republicans i els independentistes (encara que siguin homes, perquè no deuen ser homes així com cal).

Va ser una llàstima que no els acompanyessin Arévalo i Bertín Osborne per completar el cromo amb algunes bromes sobre marietes i gangosos, que en les cassets que es venien a les benzineres durant la Transició triomfaven fins i tot més que la mateixa Constitució espanyola. I que no hi pogués comparèixer també el seu col·lega Manuel Fraga, per esplaiar-se amb ells (que ja ho van fer a bastament) sobre l’article vuitè de la carta magna i sobre com va ser de dur passar de donar el vistiplau a les sentències de mort del règim franquista a haver de disfressar-se de demòcrata per assegurar la continuïtat del llegat de la dictadura.

EDICIÓ PAPER 22/07/2018

Consultar aquesta edició en PDF