La melancolia del PP
EscriptorEl delinqüent més perillós que mai hagi conegut Espanya, Carles Puigdemont, ha estat detingut, i el PP, en lloc de celebrar-ho com la millor de les notícies possibles, sembla haver-se sumit en una curiosa melancolia. Rajoy s’ha refugiat, com sempre, en el mutisme i l’absència, Soraya ha ventilat el tema amb unes declaracions rutinàries sobre el que passa quan un se salta la llei (tret que se la salti per robar diners públics, se sobreentén) i Zoido també s’ha limitat a transmetre una felicitació poc entusiasta a la policia alemanya. No han sortit Pablo Casado, per tornar a dir que Puigdemont acabaria com Companys, ni Rafael Hernando, per fer algun dels seus acudits macabres. Només el fletxa d’Albert Rivera, tan aviat com es va conèixer la notícia, va fer un tuit exclamant no sé què d’un colpista, però quan es va girar i va veure que ningú l’acompanyava en la xerinola, se’n va anar a emprenyar en Montoro.
I és que Puigdemont no ha estat detingut dins el maleter d’un cotxe ni saltant en paracaigudes per la frontera espanyola, com fantasiejava el susdit Zoido, sinó en un país estranger. I això, inevitablement, comporta internacionalització. No ja del conflicte entre Catalunya i Espanya, en general, sinó de la judicialització d’aquest conflicte que està cometent l’estat espanyol, en particular. Les decisions preses divendres passat pel jutge Llarena han comportat l’ingrés a presó de cinc exconsellers i la detenció de Puigdemont a Alemanya, però també han accelerat i activat al màxim les defenses de la causa dels exiliats i dels presos polítics.
Això vol dir molts advocats treballant alhora en el mateix cas en cinc països europeus diferents (comptant-hi Espanya), i no n’hi ha cap que sembli incompetent: crida l’atenció, per exemple, que la defensa de Clara Ponsatí l’assumeixi el rector de la Universitat de Glasgow, que ha decidit compaginar les seves obligacions com a tal amb la representació de l’exconsellera. I la intervenció, naturalment, de jutges i fiscals que el govern d’Espanya no pot controlar ni pressionar. Mentrestant Llarena ha hagut de veure com l’ONU admetia a tràmit la demanda de Puigdemont per la vulneració dels seus drets polítics, com ja va admetre la de Jordi Sànchez per contestar-la amb un dictamen favorable al pres.
Fins i tot al marge de si Puigdemont acaba essent extradit o no, no sembla necessari haver estudiat dret per suposar que els esforços de totes aquestes defenses aniran en la direcció de demostrar que tota la causa contra el Procés és fraudulenta. Que tot plegat és un pastís incomestible en què la separació de poders ha estat fulminada i en què la justícia ha estat utilitzada per perseguir unes determinades idees i actuacions polítiques. Deu ser ardu de demostrar i s’entén que dins la mentalitat de juristes que pertanyen a democràcies consolidades resulti difícilment concebible, però tots sabem que això és exactament el que està passant. Al PP també ho saben, i per això no les tenen totes.
