VISCA EL SISTEMA

La justícia contra un idioma

Que els jutges vulguin sentenciar sobre assumptes que són propis de la filologia és un absurd

"Habiendo jueces, para qué necesitamos filólogos”, ironitzava aquest dilluns en un tuit el dibuixant Julio César Pérez (o Amarillo Indio). Condensava a la perfecció l'absurditat que suposa la sentència del Suprem segons la qual les comunicacions entre la Generalitat Valenciana i els governs de Catalunya i de les Illes Balears no es poden fer només en valencià (o català), i obliga a fer-les també en castellà, llengua comuna de tots els espanyols tal com consagra la Constitució del 78. En efecte, que els jutges (encara que siguin del Suprem) vulguin sentenciar sobre assumptes que són propis de la filologia és un absurd equiparable al que suposaria la situació inversa, que els filòlegs volguessin modificar el Codi Penal des de la gramàtica o el diccionari. Si els jutges es donen a ells mateixos el poder de fer que unes llengües siguin o deixin de ser vàlides per a determinats usos (en aquest cas administratius i institucionals, i encara només entre administracions que tenen el valencià, o català, com a llengua comuna), l'únic que fan és envair un àmbit que no els correspon i incórrer en un abús de poder. I contribuir, en aquest cas, a una crispació social ja existent, en lloc de mitigar-la.

El Suprem tomba el decret valencià que establia que les comunicacions amb Catalunya s'havien de fer només en català

Als països diguem-ne normals els tribunals, i menys les altes instàncies judicials, no es dediquen a emetre sentències sobre qüestions filològiques. Ho tornarem a dir, i ho repetirem les vegades que calgui: al segle XXI, Espanya és l'únic estat de la Unió Europea que, en comptes de celebrar i promoure la diversitat lingüística, es dedica activament a sufocar-la i reprimir-la, fins i tot a través de tot un Tribunal Suprem (sí que hi ha altres estats amb una forta tradició d'odis i persecucions lingüístiques: França, per exemple, va ser el lamentable model d'Espanya, però ni França mostra actualment tanta fúria en aquest aspecte). Ben al contrari, hi ha un consens internacional ampli i madur a considerar la diversitat lingüística com un bé cultural i un actiu econòmic de primer ordre: a l'inrevés del que alguns temen, la globalització i les tecnologies digitals ofereixen noves possibilitats de difusió i nous mercats a les llengües no majoritàries (que són la immensa majoria, i valgui l'aparent paradoxa).

De fet, la mateixa Constitució del 78 consagra textualment, al seu article 3.3, que “la riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d'Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d'especial respecte i protecció”. És un d'aquests articles perennement incomplerts pel mateix Estat, i que mai sentireu citar a aquests que es diuen constitucionalistes. Ben al contrari: el fet que la llengua catalana (anomenada també valencià, mallorquí, menorquí o eivissenc, i tant) no tan sols sigui una llengua viva, sinó tan potent i fèrtil com qualsevol llengua europea, és percebut pel nacionalisme espanyol com un fracàs insuportable. Ells volen eliminar-la, fer-la desaparèixer. Fa tres-cents anys que s'hi peguen i no ho han aconseguit: tampoc ho aconseguiran ara amb aquesta ridícula sentència del Suprem, que afegim a la col·lecció.

EDICIÓ PAPER 31/10/2020

Consultar aquesta edició en PDF