Publicitat
Publicitat

La independència segons en Duran

Ahir aquesta columna formulava una pregunta que alguns lectors es van prendre amb susceptibilitat: per a què volem la independència de Catalunya? Ho preguntava, més que res, a la vista de les maniobres i els equilibrismes, tàctics o partidistes, que els pares de la pàtria es permeten a compte d'aquesta idea: ara sí, ara no, ara per amunt, ara per avall. Una part del personal, com sempre, es va estimar més disparar sobre el pianista. Em disculpo si vaig tocar una nota desafinada.

Tanmateix, com si volgués il·lustrar el que dèiem, l'inefable Duran i Lleida va tornar a donar ahir un recital de calculisme a compte de la idea de l'emancipació nacional de Catalunya. Va tornar a posar en dubte el full de ruta sobiranista del govern (i del partit) que representa al Congrés, i va vaticinar la fi de l'acord entre CiU i ERC, perquè dóna per fet que els republicans "s'aniran desenganxant" de CiU, com si Esquerra fos un adhesiu d'una tia en pilotes que convingués treure's de sobre perquè, encara que sigui divertit, no fa gens mudat. Duran i Lleida té clar que no convé anar pel món amb segons quines companyies: sempre quedarà molt més seriós un pacte de governabilitat amb el PP, o fins i tot amb el PSOE, que una entesa, ni que sigui distant, amb els independentistes impresentables.

A això es referia l'article d'ahir en preguntar per a què la volem, la independència. Perquè es converteixi en un estira-i-arronsa entre el govern de la Generalitat i el de l'estat espanyol? Perquè el senyor Duran es permeti filigranes retòriques sobre la qüestió, abans d'agafar el pròxim vol a Xile? Perquè la gent d'ERC es presentin a ells mateixos com les víctimes de la mala fe convergent (i unionista) respecte de la qüestió nacional, mentre fan mans i mànigues per presentar-se davant de la ciutadania com un partit seriós de govern, mentre l'opinió pública i la publicada se'ls enriu a la cara?

La independència d'un país, volíem dir ahir, és un tema força seriós, que no hauria de convertir-se en matèria per a malabarismes i politiqueries. I, de moment, no hem vist gaire cosa més. CiU es debat entre la seva ànima sobiranista i la de l' entente cordiale amb el govern d'Espanya (sigui del color que sigui); ERC vol i dol; Iniciativa fa tot el que sap per fer tots els papers de l'auca; el PSC intenta mantenir equilibris impossibles, i la CUP està en contra d'una independència que no inclogui uns Països Catalans lliures i socialistes. En aquestes condicions, és molt difícil tirar endavant un procés com el d'Escòcia, que ha dut el país a la celebració d'un referèndum (que, per cert, perdran els independentistes, i si no em creuen, ja ho veurem el 18 de setembre de l'any que ve). No es pot jugar amb les coses de menjar, però encara menys es pot jugar a fer de més i de menys amb un assumpte tan transcendent com el futur d'un país. I això, ni més ni menys, és el que està succeint a Catalunya. Mirem de fer un esforç per ser menys viscerals i per concedir una mica més d'atenció a la realitat que ens envolta.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 22/10/2017

Consultar aquesta edició en PDF