Publicitat
Publicitat

Olor de carn humana

A les Rondalles mallorquines de mossèn Antoni M. Alcover (de qui enguany se celebren els cent cinquanta anys del naixement; amb més pena que glòria), hi apareixen de manera recurrent els gegants. Són, no cal dir-ho, personatges desmesurats, brutals i arbitraris. Viuen als boscos o a les muntanyes, i el seu únic afany és trobar criatures humanes (dones, homes o nens) per satisfer momentàniament la seva fam perenne. Quan això succeeix, els gegants celebren la troballa amb rodolins: "Sent olor de carn humana, ja en menjarem aquesta setmana! Sent olor de carn humana, ja en menjarem si el dimoni no mos engana!"

És el que està passant en aquest inici de campanya electoral amb els desnonats. Avorrits d'ells mateixos, els partits polítics ja estan cansats de discutir sobre la llibertat de Catalunya versus la indissoluble unitat d'Espanya, i han descobert que hi ha gent que es penja d'una biga o que es tira per la finestra perquè no pot pagar la hipoteca i, en conseqüència, el banc els pren l'habitatge (sense que això signifiqui que saldin el seu deute). Els partits han flairat, en resum, olor de carn humana. I s'hi han abocat sense pensar-s'ho dues vegades. De sobte, després d'haver hipotecat el futur d'un país a canvi de mantenir amb vida un sistema bancari corrupte i usurer (però que, ep, arribat el cas pot arribar a condonar el deute d'un partit polític que es comporti raonablement), els dirigents de la cosa pública han descobert que hi ha persones que ho passen malament, i tots s'apressen a fer veure que tenen solucions per a ells. A veure si els confien el sufragi, ni que sigui una estona abans de fotre's daltabaix del balcó. Carn per als gegants.

Riure, malgrat tot
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 10/12/2017

Consultar aquesta edició en PDF