“All along the watchtower”

Donar el Nobel al poeta sirià Adonis hauria estat una bona manera de donar cobertura, ni que fos simbòlica, a víctimes i refugiats

Poques estrelles del rock són al mateix temps escriptors de primer nivell, però cap escriptor conegut desafina com Bob Dylan. Vull dir que des del punt de vista del mèrit estrictament literari, la concessió del Nobel de Literatura no tan sols s’entén sinó que es fa aplaudir, perquè certament Bob Dylan escriu molt bé, a banda del valor musical i dels valors de tota mena que acumula el seu cançoner. Qui consideri que és una elecció inoportuna, estrafolària o fins i tot escandalosa deu ser que no ha llegit Bob Dylan o, pitjor encara, que és admirador de Joaquín Sabina.

Ara bé, els mecanismes mentals que regeixen els criteris dels membres del jurat segueixen essent dignes d’estudi. No tan sols arrossegaran sempre, per generacions que passin, el descrèdit d’haver guardonat una clamorosa patata com el senyor José Echegaray, que a sobre va ser ministre d’Hisenda, sinó que els equilibrismes del jurat de Literatura per dissimular el fort contingut polític del que es porten entre mans els duen a cometre decisions dislocades com la d’enguany. I abans que em demandi algun club de fans de Bob Dylan, m’apresso a explicar això de dislocades.

El Nobel de Literatura va aparellat amb el de la Pau en el negociat d’Humanitats (les altres categories són de Ciències), i tothom sap que les Humanitats, sense la Política (avui esgotarem les majúscules), no s’entenen. En aquest sentit, els acadèmics que atorguen el guardó de la Pau fa temps que es mostren molt més desacomplexats, o resignats, que els seus col·legues de Literatura. Si la Política -en majúscula; ¿no sentim parlar sempre polítics minúsculs de política en majúscules?- dicta que es premiï Henry Kissinger, doncs es premia Henry Kissinger i llestos. Els Cascos Blaus de l’ONU? Només faltaria. Obama, en plena Guerra de l’Afganistan? De seguida. I així successivament. Vull dir que no s’amaguen de res; la vida és així i no se l’han inventada ells, o, com diem a Mallorca, així ho hem trobat i així ho deixarem.

Els de Literatura, en canvi, s’entesten a maniobrar per demostrar que les seves decisions estan exemptes de tota interferència i de tota impuresa. Enguany que el Nobel de la Pau ha donat un cop de mà als tocats acords de Colòmbia (personificats, per si algú es despistava, en el president Santos), no costava res concedir el de Literatura al poeta sirià Adonis, que pel seu mèrit literari s’ho mereix tant com Bob Dylan -no diré que més per no ferir susceptibilitats- i que fa tant de temps que és “a les travesses” que enguany tothom donava per fet que s’enduria el premi. Hauria estat una bona manera de donar cobertura, ni que fos simbòlica, a les víctimes i als refugiats de la catàstrofe siriana, i l’Acadèmia d’Estocolm s’hauria penjat de passada la medalla del doblet humanitari. A Bob Dylan el podien premiar igualment l’any que ve, i tothom content. Però ni així. Han volgut anar de transgressors, quan ja fa temps que Dylan és tan canònic com Vargas Llosa, i a més ha envellit molt millor. Res: qui els entengui que els compri, aquests acadèmics.

EDICIÓ PAPER 25/05/2019

Consultar aquesta edició en PDF