EL PAÍS QUE VOLEM ARA (3): FUTUR

La llibertat com a compromís

L'experiència de la llibertat mai no ha estat fàcil. Del llibre de l'Èxode a l'Antic Testament fins al d'Erich Fromm La por a la llibertat -amb l'experiència del totalitarisme europeu al cap-, la reflexió sobre les dificultats per abandonar la condició d'esclau és una constant de l'estudi de la condició humana. I a la nostra escala, aquesta és també una de les qüestions que ens han d'ocupar just ara que som a les portes del procés definitiu d'emancipació política. Per tant, la pregunta sobre què en farem de la llibertat política, sobre quina mena de futur esperem del fet de ser un estat independent, no es pot destriar de la mateixa reclamació del dret de ser-ne, de lliures.

COM ESCRIVIA Erich Fromm al llibre esmentat: "El dret d'expressar els nostres pensaments només té sentit si som capaços de tenir pensaments propis. L'alliberament de les autoritats externes només és un guany definitiu si les condicions psicològiques internes ens permeten establir la nostra individualitat". I vet aquí la qüestió: què en volem fer, de la independència? En sabrem ser, d'independents? Dit d'una altra manera: ¿tenim prou clar que si aconseguim el dret a decidir, llavors tindrem el deure inexcusable de prendre decisions? ¿I seran bones decisions? Però, ens sabrem equivocar, també?

PREGUNTES QUE TENEN SENTIT perquè tan absurd com no saber què fer-ne de la llibertat política de ser un nou estat d'Europa, ho seria exigir de la independència el que ni els països amb més tradició democràtica han aconseguit mai del tot. La condició de poble lliure ens donarà l'oportunitat de dibuixar un futur propi, sense poder recórrer a les antigues excuses -certes o falses- sobre els condicionaments externs, que llavors ja seran els propis de qualsevol país lliure en un món interdependent. Però, com és propi de qualsevol poble lliure, sapiguem que també cometrem errors, no gaire diferents dels de la resta de pobles. La llibertat et fa responsable, però no invulnerable.

ÉS PER AIXÒ QUE el primer objectiu de tots, en un procés d'independència, hauria de ser proposar la forma més avançada i innovadora possible de democràcia, a l'altura de les circumstàncies d'una societat avançada del segle XXI. I és aquesta forma de presa de decisions radicalment democràtica la que ja ens permetrà determinar els futurs concrets que, en cada terreny, decidirem els catalans. Perquè si bé és cert que ja sabem que d'una Catalunya lliure en volem fer un país socialment just i econòmicament pròsper -per dir-ho a la manera clàssica-, les formes d'expressió d'aquesta justícia i prosperitat tan anhelades hauran de ser decidides democràticament, i ningú no les pot pressuposar ni les pot voler imposar abans d'aquest acte de lliure expressió.

CERTAMENT, HEM D'ASPIRAR a ser capaços de convertir la identitat nacional no pas en la recuperació nostàlgica de passats superats sinó en el projecte de futur en què la gran majoria de catalans, nous i antics, se sentin cridats a participar. Hem d'aconseguir que l'adhesió a aquest projecte de llibertat nacional no obligui ningú a esqueixaments emocionals amb els seus vincles originals -ni territorials, ni ideològics-, perquè per poc que les dificultats fossin grans, l'enyor de les antigues dependències faria fracassar tot el procés. Alliberats dels condicionaments en què ara ens solem excusar -i del temps que ens fan perdre-, a fe de Déu que haurem de demostrar que sí que teníem idees pròpies sobre com convertir l'educació i la cultura en el centre del nostre projecte de país, i que és cert que la prosperitat econòmica la volíem al servei de la justícia social.

FROMM CONSIDERAVA que la independència individual -pròpia de la condició moderna- havia fet éssers aïllats, angoixats i impotents, temptats per noves dependències i submissions. Cert: només un bon projecte de futur ens pot estalviar de caure en aquests gravíssims perills.

EDICIÓ PAPER 16/02/2019

Consultar aquesta edició en PDF