Publicitat
Publicitat

Esperances del nou pontificat

L'elecció del papa Francesc ha provocat una reacció extraordinàriament positiva arreu del món, gairebé unànime. Si més no, entre els que n'han parlat, perquè els possibles reticents amb la figura de Jorge Mario Bergoglio, de moment, resten en silenci o es mouen en secret. És cert que les primeres paraules, a la institució de la Paraula, i els primers gestos, a l'organització mestra en litúrgia, són radicalment diferents dels del seu antecessor. Un nou estil que, inevitablement, l'acosta a Angelo Giuseppe Roncalli, Joan XXIII, el predecessor més estimat del poble. Unes diferències amb Benet XVI, doncs, que rauen principalment en la proximitat i la claredat: a Francesc se l'entén, i ha abandonat el hieratisme a què darrerament ens havíem acostumat.

DES DEL MEU PUNT DE VISTA, tanmateix, sorprèn la rapidesa de les interpretacions que es fan a partir de tan poc temps i informació. No pas perquè no comparteixi la gran esperança de la renovació de l'Església institucional que podria posar en marxa l'actual bisbe de Roma, sinó per la crítica implícita que els elogis d'ara suposen per a l'anterior papat. Em refereixo, sobretot, als qui fins al dia abans d'entrar al conclave eren incapaços d'articular la més petita crítica a Joseph A. Ratzinger. Només cal veure les lloances entusiastes que el nostre cardenal fa ara de Francesc, i comparar-les amb les que també feia a Benet XVI. Vull dir que si el papa d'ara té tantes més virtuts, és tant més adequat pels temps que vivim, és tant més pròxim, té tanta més experiència de govern, té una espiritualitat tant més entenedora, m'hauria agradat poder sentir del d'abans que era poc adequat als temps que vivíem, que era llunyà, que no tenia prou experiència per fer quadrar la cúria o que la seva espiritualitat era massa intel·lectualista. I, en aquest sentit, alhora que comparteixo totes les simpaties i esperances en Francesc, trobo que fan tremolar les paraules dels aduladors que delaten la persistència d'una cultura d'absolut acriticisme davant l'ordre jeràrquic més que no pas expressen una opinió franca i sincera. Sobretot perquè, si és veritat que Francesc és el que diuen, el primer que farà és desterrar aquest mateix acriticisme llagoter, i desconfiar dels qui el practiquen.

EL SEGON GRAN INTERROGANT que planteja la figura de Francesc té a veure amb Catalunya. Vull creure que amb la seva arribada s'haurà acabat la gran conxorxa posada en marxa ara fa prop de vint anys per fer desaparèixer aquella Església catalana que tan bé va representar el Concili Provincial Tarraconense i que, sentint-ne l'amenaça, entre Madrid i Roma es van carregar. La lenta i funesta substitució de la tradició de bisbes compromesos amb el tarannà obert del país que tan astutament va capitanejar el bisbe Carles, imagino que ja la podem donar per acabada. Si jo fos un d'aquests darrers bisbes col·locats a Catalunya tan forçadament, la sotana no em tocaria la pell. Tindrem oportunitat de veure quina mena de ponts manté la Conferència Episcopal Espanyola amb el Vaticà, i què en queda de la suposada "bona comprensió" del cas català que darrerament s'atribuïa a Roma. I tindrem ocasió de veure quina línia segueix el nomenament de nous bisbes catalans, i si Francesc compta realment amb l'assentiment d'aquella Església que mossèn Jesús Huguet en deia "de sotabosc" o si els Rouco ens segueixen fent de sentinelles. I confio, sobretot, que l'arribada de Francesc retorni l'esperança a tots aquests mossens catalans que tant han patit els últims anys per les derives autoritàries que ells van combatre amb coratge i risc.

EN AQUESTA NOVA HORA de l'Església catòlica, davant de la promesa que representa Francesc, no em puc estar d'imaginar com n'estaria de feliç el bisbe Antoni Deig o com en deu estar el bisbe Jaume Camprodon en la seva convalescència. I, esclar, quina xàldiga -aquelles espurnes que escrivia al Full Diocesà abans de ser-ne apartat- no n'hauria escrit el mateix mossèn Jesús Huguet, de qui fa una setmana recordàvem el primer any de la seva mort; tots ells perfectament identificats amb l'estil d'aquest nou pontificat.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 22/10/2017

Consultar aquesta edició en PDF