Publicitat
Publicitat

Dels eixos als dilemes

Les eleccions catalanes sempre s'havien analitzat a partir de dos eixos que, en comparació amb altres territoris, afegien complexitat a la decisió del vot. D'una banda, hi havia l'eix nacional, que anava de la proposta independentista fins a la unionista, passant per tot d'ofertes intermèdies. El catalanisme era un gran espai ple de matisos on, si calia, de tant en tant s'hi enfilava el PP i tot. De l'altra, hi havia l'eix ideològic, que anava del que convencionalment se'n diu l'esquerra fins a la dreta, també amb tota una oferta diversificada de polítiques o més progressistes o més conservadores. Però ara aquest model d'eixos, si no s'ha acabat, és a punt de morir. Ja no som en temps de mitges tintes i els eixos s'han convertit en dilemes.

Pel que fa a l'antic eix nacional, en aquestes eleccions, ha quedat reduït a dues opcions alternatives. D'una banda, hi ha partits sobiranistes, independentistes o que volen un estat propi, variacions merament nominals condicionades bé sigui per les tradicions històriques respectives o per acomodar-se a les sensibilitats dels votants respectius. De l'altra, hi ha partits unionistes, que consideren que Catalunya és Espanya i que neguen la possibilitat que els catalans siguem un subjecte polític amb dret a decidir democràticament el nostre futur. PP i C's ho expressen de manera taxativa i clara: res de referèndums ni de consultes! En canvi, el PSC ha trobat una fórmula retòrica per simular una posició més tova. Ara bé, en la mesura que el PSC fia la possibilitat de la consulta a un permís absolutament improbable que hauria de donar Espanya per fer-la -després d'una reforma constitucional avalada necessàriament per PP i PSOE-, vol dir que els socialistes catalans segueixen considerant que no som subjectes nacionalment capaços d'autodeterminar-nos, i finalment queden alineats amb PP i C's. En definitiva, no hi ha realment punts intermedis, més enllà dels matisos que cada partit utilitza per captar el seu electorat.

En relació a l'eix ideològic, sobre el paper, segueix existint. Hi ha partits que posen l'accent en les polítiques socials, en la crítica de les retallades i que exigeixen el retorn a les condicions prèvies a la crisi. I hi ha partits que defensen la necessitat de les polítiques d'austeritat per fer sostenibles les finances públiques, i encara hi ha els partits que proposen polítiques conservadores i que protegeixen els poders financers i el gran capital. Ara bé, a la pràctica, i sobretot en un país com Catalunya, amb competències molt limitades en les grans polítiques fiscals i financeres, el recorregut de l'eix ideològic, amb la crisi, s'ha escurçat molt. Si és l'Estat qui imposa un dèficit públic determinat i té les claus de la caixa, si és l'Estat qui pot fer les polítiques fiscals, recaptatòries i d'inspecció, si és l'Estat qui decideix les polítiques financeres, el marge del govern català per decidir polítiques públiques és mínim. I si gairebé no hi ha recorregut per a fer cap altra mena de política que la que ja es fa ara -ni social, ni d'inversions en infraestructures o en recerca i innovació, entre d'altres-, llavors vol dir que el que queda d'eix ideològic és més imaginari que real. Demagògicament, quan no s'és al govern, es pot apel·lar a una hipotètica bóta de Sant Ferriol que els impostos a les grans fortunes haurien d'omplir sense límit. Però no tinc cap dubte que, posem per cas, un no menys hipotètic Herrera president toparia amb les limitacions tant d'una caixa buida com d'unes grans fortunes que, amenaçades, fugirien cames ajudeu-me de Catalunya. Ara per ara, el vot contra les retallades és un vot fora del govern. En definitiva, l'eix ideològic potser encara té un petit recorregut, però fins que no canviïn radicalment les condicions actuals, el marge d'acció és més formal que real.

Així doncs, la decisió del vot, en aquesta ocasió, haurà de recórrer a criteris nous i radicals. No és estrany que hi hagi tant de vot indecís, que és el que es trobava còmode en les posicions ambigües que ara s'han esfumat. És cert que no són unes eleccions plebiscitàries, i que fins i tot hi ha més opcions polítiques amb possibilitats de representació parlamentària que mai. Però, alhora, els eixos s'han gairebé esborrat i ara només queden dilemes decisius. Què pot afavorir més la independència de Catalunya? Qui la pot impedir? Qui pot governar millor la misèria pressupostària en aquests temps sense marge de decisió? SI o CUP? C's o PP? ICV o PSC? ERC o CiU? Tot són dilemes. Diumenge sabrem quines hauran estat les nostres decisions finals.

Riure, malgrat tot
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 10/12/2017

Consultar aquesta edició en PDF