Publicitat
Publicitat

Claredat i complexitat

El camí sobiranista que els catalans hem emprès és, alhora, d'una extraordinària claredat argumental i d'una extrema complexitat processual. Vull dir que, en primer lloc, les raons que l'emparen són fortes: una demanda democràtica radical a favor del deure de decidir el nostre futur polític, i tots els fonaments històrics, econòmics, culturals, lingüístics i polítics que facin falta. (Feu un cop d'ull a www.elclauer.cat ). Segonament, cal reconèixer que la via que porta cap a la constitució d'un estat propi no és gens fresada: no està jurídicament regulada, no hi ha possibilitats d'establir un full de ruta precís i els antecedents del nostre entorn geopolític només serveixen a mitges.

ÉS PER AIXÒ QUE les dues més grans amenaces que té el procés són la de la confusió i la de la simplificació. La primera amenaça arriba, fonamentalment, de part dels enemics -externs i interns- del procés. El seu objectiu, a manca de bons arguments, és la creació de confusió. Els adversaris poden jugar a desacreditar els nostres lideratges polítics -si cal, recorrent a falsos informes policials per enfonsar-ne les expectatives electorals-, poden agitar tota mena d'espantalls per atemorir les persones que se senten més febles i, en general, treballen malèvolament per disminuir l'autoestima dels catalans, que des de sempre ha estat el nostre punt feble. D'afegit, accentuen encara més la confusió apel·lant, astutament, just al contrari del que pretenen. És a dir, exacerben la divisió del país en nom de la unitat, desacrediten les nostres institucions afirmant que ho fan per salvar-ne l'honor o apel·len a la necessitat de regeneració dels nostres dirigents tot i que ells mateixos estan empastifats fins al coll. Vegeu si no les permanents crides a exasperar una sentimentalitat espanyola que volen incompatible amb l'emancipació del país, el desmereixement de la nostra policia per salvar-la, diuen, d'ella mateixa, o les peticions farisaiques per tal que es faci net a les files del govern fetes pels que militen en un partit de mans brutes, i que, amb la sola publicació d'una conversa privada de la seva dirigent a Catalunya, en tindrien prou per veure amenaçat tot el seu crèdit polític.

LA SEGONA AMENAÇA, la de la simplificació, arriba de part d'alguns defensors del procés cap a la independència. La petició de respostes fàcils per establir fulls de ruta sense revolts, la pressa per establir dates finals o una certa frivolitat davant de la força de l'estat espanyol per fer-nos pagar un preu molt alt pel nostre desig de llibertat, solen ser freqüents entre els nostres. Però també responen a aquesta temptació simplificadora de la complexitat totes les anàlisis que confonen la prudència dels nostres dirigents polítics amb una suposada feblesa i desorientació. Tant en critiquem les representacions messiàniques, com sembla que els demanem que cada setmana baixin del Sinaí amb unes taules de la llei. I, esclar, participen de l'instint simplificador tots els que voldrien que això que en diem societat civil s'expressés de manera unànime, en una sola veu. És a dir, els que en voldrien reduir les diverses urgències, els estils i les especialitzacions, empobrint una pluralitat imprescindible per incorporar al projecte de país el màxim nombre de sensibilitats i interessos. O bé els que s'imaginen que l'èxit depèn de la possibilitat de mantenir el país en estat permanent de mobilització, arriscant-lo a una fatiga letal.

DES DEL MEU PUNT DE VISTA, la tossuderia a mantenir la claredat argumental i a respectar la complexitat processual són dos pilars fonamentals per a l'èxit del desafiament que democràticament ens hem imposat. L'una ha de permetre resistir bé les amenaces confusionàries de l'adversari. L'altra ens hauria d'estalviar les temptacions d'usurpació populista d'un procés que demana el màxim rigor per ser reconegut internacionalment com a legítim.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 22/10/2017

Consultar aquesta edició en PDF