OPINIÓ EXPRÉS

Sharon no era Mandela

El militar i polític era un heroi per uns i un diable per altres

Qui vulgui entendre Sharon –mes enllà dels motius per fer-ne un judici severament crític– ha d’entendre el Pròxim Orient en tota la seva complexitat. O al revés, qui vulgui entendre aquella part del món, que miri d’entendre Sharon. Missió impossible. Però Sharon serà vist pels jueus israelians com un dels seus gegants contemporanis –com Rabin, Dayan, Golda Meir–, incloent-hi els seus adversaris (del seu propi camp).

Ha estat l’home de la Unitat 101, de trista memòria; també el ministre de Defensa que el 1982, manipulant el mateix primer ministre, va provocar la invasió del Líban i, al final, com ho va provar la mateixa comissió Kahan, el responsable de Sabra i Xatila. Però també va ser el general (insubordinat) que va capgirar la quasi desfeta d’Israel a Suez el 1973. Va ser el ministre dels assentaments, el de les provocacions i, sobretot, el que va envair l’Esplanada de les Mesquites que el 2000 va desfermar la Segona Intifada.

Heroi per uns, diable per altres. De Mandelas, un cada cent anys. De Sharons, amb menys passaríem…

EDICIÓ PAPER 18/05/2019

Consultar aquesta edició en PDF