Publicitat
Publicitat

El 'caucus' del xantatge

Si el president Barack Obama surt reelegit, la cobertura sanitària creixerà espectacularment, els impostos dels rics pujaran i Wall Street haurà d'afrontar una regulació més estricta. En canvi, si guanya Mitt Romney, la cobertura sanitària es reduirà substancialment, els impostos dels rics baixaran fins a nivells no vistos des de fa 80 anys i la regulació financera s'esvairà.

Davant d'unes diferències tan evidents, seria previsible que des de les dues bandes de l'espectre polític s'instés l'electorat a votar a partir d'aquestes qüestions. Però últimament he vist que un nombre creixent de partidaris de Romney recorren a un argument força diferent. Vota Romney, diuen, perquè si perd, els republicans destruiran l'economia.

D'acord, no ho diuen exactament amb aquestes paraules. L'argument fa referència a "l'obstruccionisme partidista", com si els dos partits fossin igual d'extremistes. Però no ho són. En realitat, del que es tracta és d'apaivagar els falcons del Partit Republicà.

Si voleu un exemple del que vull dir, fixeu-vos en el sorprenent -en el mal sentit de la paraula- editorial en què el diari The Des Moines Register ha donat suport a Romney. El diari reconeix que la política econòmica emblemàtica d'Obama, les mesures d'estímul del 2009, era el que calia fer. També reconeix que Obama es va esforçar per trencar la polarització partidista, tot i que no li van fer ni cas.

De tota manera, el diari es decanta pel seu contrincant amb un suport poc entusiasta als seus plans econòmics, però sobretot amb l'afirmació que Romney podria col·laborar amb els demòcrates, a diferència del que li ha passat a Obama, que no ha pogut col·laborar amb els republicans. Per què? Doncs bé, el diari afirma -com molts dels que fan servir aquest argument- que, si governés, Romney seria molt més moderat del que deixa veure tot el que ha dit en campanya. (¿I la idea que ha estat mentint tot el temps ha de ser un punt a favor seu?) Però sobretot dóna per fet que els demòcrates serien més raonables.

¿És bo, aquest argument?

El punt de partida de moltes consignes del tipus "Vota Romney o si no..." és la idea que a un Obama reelegit no li deixaran fer res en el seu segon mandat. El que passen per alt és el fet que ja ha aconseguit fer moltes coses amb la reforma sanitària i la reforma financera, unes reformes que entraran en vigor si -i només si- és reelegit.

Però ¿Obama seria capaç de negociar un gran pacte pressupostari?

Probablement no, ¿i què? Els Estats Units no tenen la perspectiva d'una crisi fiscal en un futur immediat, excepte en la imaginació febril d'uns quants membres de determinats cercles de Washington. Si us preocupa el desequilibri que es pot produir a llarg termini entre despeses i ingressos, és un tema que s'haurà de resoldre a la llarga, però no immediatament. D'altra banda, jo diria que cap gran pacte tindrà validesa si el Partit Republicà segueix mantenint unes posicions tan extremistes, perquè el pròxim president republicà, seguint el model de George W. Bush, acabaria dilapidant els beneficis obtinguts del pacte en rebaixes d'impostos i guerres sense finançament.

Per tant, no ens ha d'inquietar la capacitat de fer coses que tindrà un Obama reelegit. En canvi, és raonable inquietar-se per la possibilitat que els republicans facin tot el que puguin perquè els Estats Units siguin ingovernables durant un segon mandat d'Obama. Al cap i a la fi, és el que han fet des que va assumir el càrrec.

Durant els dos primers anys de la presidència d'Obama, quan els demòcrates controlaven les dues cambres del Congrés, els republicans van fer una oposició de terra cremada contra tot el que proposava. Entre altres coses, es van dedicar a una pràctica sense precedents del filibusterisme parlamentari i van convertir el Senat en una cambra on -per primera vegada- no es podia aprovar res que no reunís 60 vots.

I, quan els republicans van agafar el control de la cambra, van adoptar posicions encara més extremistes. L'enfrontament del 2011 pel sostre del deute va ser una novetat en la història nord-americana: per primera vegada, un partit de l'oposició va afirmar que, si no se sortia amb la seva, estava disposat a minar la confiança i el crèdit de què gaudia el govern dels EUA, cosa que tindria incalculables conseqüències econòmiques.

I l'imminent enfrontament sobre el "precipici fiscal" (un pla de retallades i una pujada d'impostos que entra en vigor l'1 de gener del 2013) és la mateixa cançó. Un cop més, el Partit Republicà amenaça amb greus perjudicis per a l'economia si Obama, que no té els vots necessaris per superar els processos constitucionals normals, no li dóna alguna cosa: ampliar les rebaixes d'impostos dels rics.

¿Un Senat demòcrata faria una oposició tan radical a un possible president Romney? No, no la faria. Sí que es pot argumentar, doncs, que "l'obstruccionisme partidista" seria menys perjudicial si el guanyador de les eleccions fos el candidat republicà.

Però ¿estem disposats a convertir-nos en un país en què triomfi un argument polític com aquest: "Està bé aquest país que teniu. Seria una llàstima que arribés a passar-li alguna cosa"? Espero que no. Voteu Romney si penseu que ofereix les millors propostes polítiques, esclar que sí. Però defensar-lo amb l'argument que li deixaran fer coses s'assembla perillosament a acceptar unes polítiques mafioses que no tenen cabuda en la vida americana.

Riure, malgrat tot
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 10/12/2017

Consultar aquesta edició en PDF