La memòria

L'exposició del Born, del tot necessària, s’ha convertit en una baralla

L’octubre ens ha portat pluges, i ja han aparegut els primers bolets. Però els colors de la tardor, aquells grocs d’or, els torrats d’aram, els porpres vinosos es fan esperar. Però vindran, i ens portaran un acompanyament preciós per a les operacions de memòria que acostumen a tenir lloc a la tardor. Els panellets i els codonyats pastosos, amb els moscatells densos que els sommeliers d’ara diuen que hi fan bon maridatge, consolen els paladars dels excessos melancòlics dels cors i dels cervells. La línia que separa els cossos de les ànimes és molt fina. Recordarem els difunts, omplirem aviat els cementiris de crisantems d’olor acre i encararem l’hivern amb tot el coratge que ens sigui possible. La tardor és el temps de la memòria. Hi recordem els que ens han deixat i els que ens van deixant i accentuant la nostra solitud.

En el cas del franquisme hem pecat per un excés d’oblit i no pas per un excés de memòria

Hi ha la memòria individual i la memòria col·lectiva, això que en diuen la memòria històrica. Ara, per exemple, Barcelona celebra els trenta anys d’allò de a la ville de..., que va ser l’origen de la turistització excessiva de la ciutat. Barcelona s’ha convertit en un parc temàtic, amb la Sagrada Família com a Dragon Khan del parc. I, en un altre acte de memòria tardorenca, Barcelona recorda la dictadura franquista, no pas per celebrar-la sinó per condemnar-la, evidentment. A mi em sembla molt bé recordar aquell franquisme que no marxa, per dir-ho amb l’expressió afortunada de Lluc Salellas. Aquell franquisme que ha arribat a formar part de la nostra sang i el nostre cervell i que configura moltes de les actuacions dels nostres polítics. Però sembla que no, que no hem de fer memòria d’aquella dictadura terrible que va voler ser el final de Catalunya. Tinc prou edat per saber el pa que s’hi donava. I m’agrada que se’n faci memòria per tal d’exorcitzar qualsevol dimoni que volgués temptar-nos per tornar-hi. I si Paul Ricoeur va dir que un excés de memòria és tan dolent com un excés d’oblit, en el cas del franquisme hem pecat per un excés d’oblit i no pas per un excés de memòria. N’hem de fer molta encara, de memòria del franquisme, hem de fer entendre què va significar i, sobretot, què significa encara per a les nostres consciències. Els joves d’ara potser es pensen, com que no en saben res, que ells són immunes al virus franquista, però se’ls hauria de fer comprendre que en una atmosfera tan contaminada de franquisme com és la que encara ens envolta, sobretot, però no únicament, la que ens ve de la part de ponent, la immunitat només s’aconsegueix amb el coneixement, un coneixement seriós que només dóna una memòria viva i ben estructurada.

L’Ajuntament de Barcelona ha organitzat, com ja saben de sobra, una exposició modesta de memòria històrica del franquisme. I dic que ho saben de sobra perquè hi ha hagut un rebombori inexplicable. Una exposició del tot necessària s’ha convertit en una baralla de galls i gallines, de gats i gates, en els corrals i patis de la ciutat. Jo crec que està molt bé fer una exposició d’aquesta mena i crec que hauria d’haver estat una exposició molt més ambiciosa, molt més gran, amb moltes més obres d’art d’aquella època, perquè l’art és, segurament, allò que pot ajudar més a obrir els ulls. Si lamento alguna cosa d’aquesta exposició d’ara és que es petita.

Si el país tingués assumit què va significar la dictadura franquista no hauria reaccionat de manera més furiosa que intel·lectual

Però la ciutadania barcelonina i la catalana enxarxada (vull dir, a través de les xarxes) s’ha excitat de mala manera. Han confós un acte de memòria històrica, un acte didàctic imprescindible, amb un panegíric del que és criticat, estudiat i exposat. Si el país tingués assumit què va significar la dictadura franquista no hauria reaccionat d’aquesta manera, més furiosa i passional que no pas intel·lectual. I els polítics de signe contrari als que manen a l’Ajuntament de Barcelona, en comptes de saltar fets unes fúries, haurien celebrat que es faci una exposició d’aquesta mena. Quin país! Quanta immaduresa! Moltes crítiques, més que de l’exposició, ho són del lloc on l’Ajuntament l’ha feta, el Born, que és una mena de memorial de la derrota de 1714. Doncs a mi em sembla un lloc adequat, i ja em perdonaran. Perquè si haguéssim fet més memòria de la dictadura franquista, sabríem que el 1939 és un altre 1714.

I pel que fa a les escultures de la porta, una de les quals retirada ahir incomprensiblement, crec que, des del punt de vista expositiu, són un excel·lent reclam per a l’exposició de l’interior. Però la gent té por, té por d’allò que, potser, d’alguna manera, encara porta a dins. Té por de la memòria.

EDICIÓ PAPER 17/02/2019

Consultar aquesta edició en PDF