CRÍTICA TV

Un altre català a TV3 és possible

Les estretors econòmiques de les cadenes autonòmiques han fomentat l’intercanvi de sèries

Les estretors econòmiques de les cadenes autonòmiques han fomentat l’intercanvi de sèries. Durant el confinament TV3 ha estat emetent La forastera, una comèdia rural de la televisió valenciana on la protagonista torna a la seva petita localitat per intentar tirar endavant el negoci d’una beguda refrescant feta de les cireres de la seva terra. Un cop acabada, TV3 ha estrenat Pep, una comèdia dramàtica de la televisió balear que té com a protagonista el fill d’un farmacèutic a qui l’acaba de deixar la dona i s’ha de fer càrrec de la farmàcia del seu pare després que li diagnostiquin un principi d’Alzheimer.

La cadena ha programat aquestes emissions força tard, passades les onze de la nit, oferint-les com una opció secundària. I potser això és el que fa que l’espectador tingui certa indulgència a l’hora de seguir-les, sense l’exigència que dipositaria en una estrena en prime time. En el cas de Pep, la ficció té alts i baixos. La trama narrativament més eficaç és la que integren el protagonista, en Pep (Toni Gomila), la seva exdona (Llum Barrera) i el seu pare (Miquel Gelabert). La història de la farmàcia, una mena d’ Auca del senyor Esteve evolucionada, amb la pressió emocional del diagnòstic de l’Alzheimer està ben trobada. La malaltia i la sobreprotecció de qui la pateix impedeix que la resta de personatges es desenvolupin amb llibertat, i això comporta secrets i tensions. Les trames secundàries són més fluixes, irregulars o previsibles.

A Pep és revelador descobrir actors que sempre has vist parlar en català estàndard desenvolupar-se en mallorquí. I aquest és un factor que, indubtablement, també t’enganxa. Trencar amb l’homogeneïtat del català estàndard de TV3 i incorporar noves variants dialectals és gratificant i enriquidor. Hi ha instants en què fins i tot et desentens una mica del relat per fixar-te en el vocabulari o en la manera de conjugar els verbs. O fins i tot et desconcerta no entendre prou alguna de les intervencions.

Més enllà de raons lingüístiques, tant La forastera com Pep són sèries que han construït històries costumistes i intenten traspuar, de manera subtil però amb molta naturalitat, aspectes identitaris. Totes dues ficcions passen en petits pobles del País Valencià i Mallorca i és precisament aquest localisme, aquest desig de retratar una comunitat molt reduïda, el que les fa atractives. Deia el director de cinema Víctor Erice que en el que és més local, més autòcton, s’hi troben sovint aquells detalls que fan que les històries connectin amb els valors més universals. El món, els costums i la idiosincràsia que retraten desperten certa curiositat antropològica. La forastera s’allunya de la València del PP que hem vist a les notícies i Pep no té res a veure amb la Mallorca turística del balconing i Magaluf.

Ja s’entén que aquesta estratègia televisiva d’intercanviar produccions amb altres televisions és fruit de la necessitat, però d’aquesta necessitat n’hem de poder fer una virtut.

EDICIÓ PAPER 27/06/2020

Consultar aquesta edició en PDF